Más que una palabra La libertad es más que una palabra la libertad es una chica alegre la libertad es una parabellum o una flor la libertad es tomarse el café donde uno quiere la libertad es una perdiz herida la libertad es negarse a morir en una cama de hospital la libertad es real igual que un sueño la libertad aparece y ya no está la libertad hay que inventarla siempre la libertad puede ser del esclavo y fallarle al señor la libertad es gritar frente a la boca gris de los fusiles la libertad es amar a quien te ama la libertad es comer y repartir el pan la libertad es no ocupar asiento en el festín de la ig- [nominia la libertad a veces es una simple línea fronteriza la libertad es la vida o es la muerte la libertad es la ira la libertad se bebe y se respira la libertad es cantar en tiempo de silencio la libertad si quieres será tuya pero sólo por un momento porque cuando la tengas se escapará riendo entre tus manos y tendrás que buscarla y perseguirla por las calles ciudades praderas y desiertos de todo el vasto mundo porque se deja amar únicamente por amor por ganas porque ella es más hermosa que una pluma al viento. José Agustín Goytisolo | La llibertat La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d'estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. La llibertat és un estrany viatge. Són les places de toros amb cadires damunt la sorra en temps d'eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l'amor als parcs. La llibertat és quan comença l'alba en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l'exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Són les cançons de la guerra civil. Una forma d'amor, la llibertat. Joan Margarit | La llibertat La llibertat és un estat permanent sense fronteres, és oferir amor clandestí com una droga a plena llum del dia, és no claudicar en l'intent, és sincerar-te. La llibertat és conviure amb el desordre del desig i no justificar-te, és blasfemar i fugir dels visionaris, és condemnar-te a l'oblit dels capatassos, és dignificar mots tals com Subversió, Insurgència, Autoorganització. La llibertat és desmitificar i fer caure totes les estàtues, és suprimir, definitivament, la falsa amistat amb traïdoria, és profanar la voluntat de control del misticisme, és oblidar el pecat, la mala consciència, els remordiments de la moral perversa, que t'han incultat en escoles tenebroses com palaus, com presons, amb patis enormes on només podies donar voltes. La llibertat és un hemiscicle buit, un mentider coix, un dictador mut, una rumba dansant al voltant d'una foguera, i les calces de la cambrera fent de bandera negra a l'estenedor de les il·lusions complertes, de les utopies acabades, de les conviccions que han deixat de presumir, de les cançons que han deixat de ser himnes, mentre l'últim ideari ens escalfa els peus, i ens ajuda a fer el sopar... La llibertat és treballar poc i llegir molt, és abandonar el llibre sempre que puguis, és suprimir el prefix de la paraula sexual, és estimar i punt. És descobrir el plaer i potenciar-lo, és emancipar-te del tedi, és la vida juganera, creativa, la pervivència del dubte, l'abolició de la condemna, I tu, de quin color dius que és la llibertat? David Caño |
diumenge, 10 de juliol del 2011
Llibertat i poesia
dimarts, 18 de novembre del 2008
Poesia i matemàtica
dimecres, 1 d’octubre del 2008
Al fons de la nit
Ha callat fins i tot el rossinyol.
Amb el front recolzat damunt el vidre
demano que em perdonin
les meves dues filles mortes
perquè ja gairebé no penso en elles.
El temps ha anat deixant argila seca
damunt la cicatriu. I, fins i tot
quan un s'estima algú, arriba l'oblit.
La llum té la duresa de les gotes
que cauen dels xiprers amb el desgel.
Poso un tronc nou i, removent les cendres,
trec flama de les brases. Faig cafè.
La vostra mare surt del dormitori
amb un somriure: Quina bona olor.
T'has aixecat molt d'hora aquest matí.
Mentre rellegeixo Al fons de la nit, l'últim poema de Joana (Edicions Proa, 2002), no puc evitar de pensar en el primer post d'aquest blog. El vaig escriure ara fa quatre anys. Aleshores, el temps ja havia deixat anar argila seca damunt la meva cicatriu i jo podia esquitxar la pantalla amb silencis sense que el cor em fes un salt. L'oblit és una cosa ben estranya. Quan la flama de la tristor crema amb força, ens el mirem amb frisança però sense creure-hi de debò, com si fos una quimera. Tanmateix, quan finalment arriba – perquè sempre, encara que de vegades no ho sembli, acaba arribant – ens sentim culpables.
A l'epíleg, Joan Margarit diu que el llibre “va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l'obligada distància entre els fets i el poema”. Em pregunto si hi ha algun poeta que no vulneri aquests consells, per més que les vivències i els records es disfressin de desig, de retrets o de recança. Som presoners de nosaltres mateixos i del temps, i al fons de cada nit sempre hi tindrem un tronc nou per posar al foc, a sobre de les cendres.
Foto: Flickr (carolina b. (Karol))


.jpg)
