Un any de contes: de la blogosfera al paper

Tèrbol atzur

Des del desembre del 2008 que la Júlia Costa confecciona un inventari de poetesses en llengua catalana. Es tracta del bloc Tèrbol Atzur, que molts de vosaltres ja deveu coneìxer. La llista de dones, de totes les èpoques i estils, és cada vegada més llarga; i avui he tingut l’honor d’ésser-hi inclosa. Des d’aquí manifesto el meu agraïment.

Tèrbol atzur omple un buit en les antologies poètiques de casa nostra. Tot i que sempre he pensat que en literatura les diferències entre persones prevalen contra les de gènere, sí que existeix una mirada femenina que s’expressa a través de la poesia, en els temes i en la manera de tractar-los. A més, tal i com ens explica la Júlia en el seu pròleg informal, a l’hora de destacar o de donar-se a conèixer, les dones encara ho continuem tenint més difícil.

Us deixo amb els versos de la Maria Mercè Marçal, que donen nom a l’inventari i que, des de la seva publicació, són divisa per moltes de nosaltres.

Divisa

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Versos.cat

Ben pocs ho neguen. La poesia catalana viu un moment dolç, tant pel que fa al nombre i a la qualitat dels seus autors, com per l’eclosió de festivals i recitals poètics arreu dels Països Catalans. És potser en aquest darrer fenomen on més es fa palès que s’està produint un punt d’inflexió. En poc temps i sense saber com, la poesia ha deixat de ser un gènere marginal - més aviat propi d'intel·lectuals, d'excèntrics i de romàntics - per tornar amb força renovada a on va néixer: al carrer i a la cultura popular. Internet, baròmetre dels canvis socials per excel·lència, n’és un bon exemple. Blocs personals i col·lectius omplen la xarxa de versos i aprofiten de mil i una maneres les seves possibilitats creatives. És l’era de la poesia amb imatges, de la poesia amb música i de la poesia que enllaça amb altra poesia. Però també és l’èra de la màgia de la poesia amb només veu: la dels recitals al carrer. Una poesia ben moderna que és a la vegada hereva de la tradició oral dels trobadors de l'Edat Mitjana, i dels aedes i rapsodes de l’antiga Grècia.

És dintre d’aquest panorama tan eclèctic que neix Versos.cat, un bloc col·lectiu per a fomentar, difondre i publicar la poesia catalana actual del qual jo tinc el plaer de formar part. Amb un format fresc i flexible, Versos.cat publica poemes, articles i entrevistes de qualitat, i impulsa nombroses activitats offline. Entre aquestes, destaquen els recitals i festivals poètics. Si encara no heu experimentat l’emoció de sentir poesia en viu, us recomano no esperar més a fer-ho. Aquest estiu ja se n’han celebrat dos – a Darnius i a Figueres, a l’Alt Empordà -  i se n’han programat uns quants més – a Boadella d’Empordà, Manresa, Barcelona, Terrassa, Sabadell... També us convido a visitar el bloc de Versos.cat i, si us agrada, a donar-li el vot per la convocatòria d’aquest any dels Premis Bloc Catalunya, dintre de la categoria de literatura. Versos.cat està integrat per un equip de més 30 poetes i 15 articulistes, alguns d’ells amb un important bagatge al darrere i d'altres de més novells. Seguiu-lo de ben de prop.

Convit estiuenc 2010

Una ombra prima,

l'únic ocupant del banc

al pic del sol

Per segon any consecutiu, una iniciativa d'en Francesc Mompó del bloc Uendos, Greixets i Maremortes

Vull saber-ho tot

He decidit obrir un nou bloc. Es diu “Vull saber-ho tot” (http://vullsaberhotot.blogspot.com) i de moment només té una entrada. Tot i que el títol pot semblar a priori una mica pretenciós, l’he triat perquè expressa amb molta claredat quina és la seva missió: parlar de tot el que m’interessa i em sorprèn i, sobretot, aprendre. Certament, és impossible saber-ho tot, però no perdre les ganes de saber garanteix no deixar d'aprendre coses noves. I, al capdavall, què és la vida sinó aprendre i aprendre?

Continuaré amb el Paraules i mots, i escriuré a tots dos espais sense prometre cap dedicació perquè no puc. Escric perquè m’agrada i no vull deixar de fer-ho. Però tampoc voldria que aquesta passió es convertís en una angoixa. Si passen dies o setmanes sense que sapigueu res de mi, no us preocupeu: tornaré. 

Gràcies per acompanyar-me

Sense títol

A vegades el cos o la ment o tot plegat et diuen prou. T’escarxofes al sofà. Passes les hores mirant una pantalla. Surts. Menges. Menges molt. Galetes de xocolata, si pot ser. Parles més amb la parella i la família i els amics. Et passes les hores parlant. Et dius que això, de fet, és normal, que tens molta feina i que sempre vas amunt i avall. Que per força has de tenir estrès. Que llevar-se d’hora i anar a dormir tard no ho aguanta ningú. Que un dia i dos sí, però que si se n’ajunten gaires ja no ets tu. Que, parlant de dies, la vida – tothom ho diu – representa que no en té més de quatre. I conclous que tot és tan relatiu i tan efímer. Que tot té moltes cares i molts vèrtexs. Que, al capdavall, tot ve que s’acaba... Proves d’anar a dormir més d’hora però t’enganxes a una sèrie que abans trobaves xorra. No mires el bloc. No et connectes a la UOC. No vols veure res que et recordi a una vida passada en que penjar un post o acabar una prova d’avaluació continuada et produïa plaer i angoixa. Te’n rius, de tu mateixa... I continues menjant galetes de xocolata per comprovar que et provoquen mal de ventre. Aleshores, un dia que aparentment és com els altres sents una fiblada al fons que identifiques de recança. Et repeteixes que això d’escriure no és res més que un vici. Que ningú et llegeix. Que què ho fa que tot hi deixar-ho tot periòdicament ho vulguis tornar a endegar una vegada i una altra. Que ja has estudiat prou. Que, comptat i debatut, no has fet res més que estudiar. Que a casa teva els llibres fa temps que no hi caben. Que potser sí que tens un problema ... Però tornes a llegir. Com qui no vol la cosa et connectes al bloc i a la UOC i al blocsdelletres. Descobreixes un autor de qui no havies sentit a parlar mai. Se t’acuden idees de posts sense buscar-les. Tecleges. Al capdavall, et dius, sempre hi ha algú que et llegeix i que et comenta. I si no, potser tampoc hi fa res. Llegeixes. Escrius. Bloqueges. Somies. Menges galetes. Vius... I els dies i les hores, això sí, continuen passant igual de lentes o iguals de ràpides.

o

o

o

Foto: Flickr (Piterson)

Dia de l'Acció Blocaire 2009: El Canvi Climàtic

Com l’any passat, m’adhereixo al Blog Action Day o Dia de l'Acció Blocaire (http://www.blogactionday.org/) que enguany està dedicat al canvi climàtic. La meva petita contribució és aquest poema de Carrie Etter, nascuda a Normal, a l'estat nord-americà d'Illinois.

The forecast forma part del llibre Feeling the pressure, un recull de poemes sobre el canvi climàtic que va ser publicat el 2008 pel British Council de Suïssa i que, si voleu, podeu descarregar-vos aquí en format pdf.

The Forecast

‘What’s the weather in Normal?’ I asked Dad
every time I called home.
Hometown as axis and norm –
I liked the sound of it.

Every time I called home,
he’d relate, first, the usual stats.
I liked the sound of it,
the run of numbers: temp, precip, dew point.

He’d relate, first, the usual stats
and move on to weather patterns
derived from the run of numbers –
El Niño, La Niña, climate change.

Moving on to weather patterns,
he spent more and more time reading reports
about El Niño, La Niña, climate change,
and began to see to his daughters’ future.

Spending more and more time on reports,
hometown as axis and norm,
he began to see his daughters’ future.
What’s the weather in Normal? I don’t ask.

o

o

D'entre les moltes funcions que diuen que té la poesia, una ha de ser sempre, per força, la de recollir les pors i els sentiments de culpes de la societat que la nutreix.

Poesia, matemàtiques i diversitat

Hi ha moltes maneres d’entendre la poesia. Probablement tantes com-poetes-com-poemes-com-lectors. Si coneguéssim els nombres de-poetes-de-poemes-de-lectors (els anomenarem X1, X2, X3) podríem aplicar la combinatòria, que és la branca de les matemàtiques que ens fa adonar alhora de la magnitud del món i de la importància de l’atzar, i obtindríem un altre nombre (l'anomenarem Y) que seria el de les maneres que tenim d’entendre la poesia. Un nombre gran. Tan gran que probablement tendeix a l’infinit. Però no coneixem ni X1 ni X2 ni X3. Mai els podrem conèixer. I, per tant, tampoc podrem calcular mai Y.

Potser en això rau l’essència de la poesia: en la incertesa. No hi ha res que es tanqui ni es reveli. Ni la intencionalitat de l’autor ni la interpretació d’una important massa social de lectors. Ni tan sols el poema, que perviu i evoluciona al mig de tants i tants fils que se superposen. El temps. La llengua. La sensibilitat. La rima. Les vivències. La bellesa. Els sons. Els silencis. La poesia és vida i la vida és diversitat. I qui, sinó la vida i la diversitat, són les grans generadores de preguntes sense úniques respostes?

Una cosa molt gran en una de molt petita i Menjar blanc són dos blocs-testimonis d’unes quantes maneres d’entendre la poesia. Al darrere hi ha dos grans lectors: L'Helena Bonals i en Marc Vicens. L'una, s'expressa a través de les paraules. L’altre, a través de les imatges. Tots dos, quan ens expliquen els poemes dels altres, també fan poesia.

o

o

o

Foto: Flickr (la poeta)

Qui no té feina, el gat pentina (Conte nº67/365)

0

El 20 de maig la Bajoqueta va endegar una gran iniciativa bloco-literària: un bloc amb 365 contes de 365 paraules màxim, com 365 dies té l’any. Així va néixer 365 contes. A dia d’avui, es pot dir que l’èxit és inqüestionable: ja s’han publicat 67 contes i n’hi ha 21 més que s’esperen a la rereguarda.

0

Aquesta és la meva petita contribució, Qui no té feina el gat pentina, un conte metablogosfèric escrit des de i per a la blogosfera. Espero que us agradi.

o o o

o

Aquesta és la història d’un bloc. O no. Potser, en el fons, només és la història de la Marta, que un dia es va quedar sense feina i va decidir obrir un bloc. Que tenia el cap carregat de mals rotllos laborals i va recordar que l’escriptura és una forma de venjança. Que, com que no era la primera vegada que es quedava a l’atur, sabia que a partir d’aleshores no importava tant el que fes com el que no fes, i que el bloc era una manera molt privada i molt discreta de no deixar de fer gairebé mai. L’escriptura, es va dir, també és una teràpia.

Però potser res de tot això és realment important. El que sí és important i molt és que tot plegat comenci amb un apunt que diu «Hola, em dic Marta i estic a l’atur. Em sento fatal». I que continuï amb uns altres apunts que tracten dels portals de recerca de feina, dels anuncis dels diaris, de les preguntes insidioses dels amics, de les entrevistes de feina, dels sous... També és molt important que hi hagi tants aturats i no aturats que escriguin comentaris. I que la Marta arribi a casa i engegui sistemàticament l’ordinador abans d’anar al lavabo.

Aquesta història s’acaba bé. O no. Aquesta conclusió es desprèn del to inequívocament optimista de molts apunts i d'alguns comentaris. I de l’apunt 887, penjat quatre mesos i sis setmanes després de l’apunt 1. «He trobat feina. Vosaltres i el bloc m’hi heu ajudat molt, i penso que seria una llàstima desaprofitar tot aquest potencial que entre tots hem anat construïnt. Qui no té feina el gat pentina busca blocaire». També es desprèn de l’apunt 888, on la Marta anuncia que, «a partir d’ara, serà l’Eduard qui estarà a l’altre costat de la pantalla». I de cadascun dels apunts que van del 889 al 1599, tots escrits per la Marta. La Marta que a la blogosfera es disfressa d’Eduard. La Marta que no pot deixar de parlar de l’atur tot i que treballa de nou a sis. La mateixa Marta que a l’apunt 2305, amb 230 comentaris, decideix tancar el bloc per sempre. O no.

o

o

Premi Symbelmine

El temps de vacances també és temps d’endreça. Al nou món de la blogosfera, endreçar pot voler dir actualitzar enllaços, ordenar etiquetes o penjar apunts d’aquesta carpeta que tothom diu que té i que s’anomena “dels pendents”.

El 30 de maig la Joana em va concedir el premi Symbelmine. Diguin el que diguin, rebre un premi sempre agrada. De fet, agrada molt. Però concedir-lo, costa. És el que tenen els premis i mems de la blogosfera, que fan cadena i, si te’ls donen, tu també els ha de donar. Vols fer-ho bé, molt bé. Vols escriure una cosa original. Vols fer una selecció acurada de blocs.... Vols i vols, però no fas res. Perquè penses que encara tens temps, i mentre penses, els dies i els apunts s’escolen entre els píxels. D’aquesta manera és com el premi Symbelmine, el de les flors “no m’oblidis” d’El senyor dels anells de Tolkien ha estat enclòs durant tres mesos a la meva carpeta “dels pendents”.

La xarxa, però, sempre et dóna una altra oportunitat. Mai tanca. Ni tan sols per vacances. I permet que avui, dia 5 d’agost, el mes de les endreces i les evasions per excel·lència, pugui finalment concedir el premi Symbelmine, el de les flors “no m’oblidis”, a aquests blocs amics que traspuen literatura de la bona per tots quatre cantons de la pantalla:

- País Secret

- Nebuloses

- CD/Poesia Versus

- Onsevol

- Mots emblocats

Haikú

L'ampolla buida,

a un tros de platja enrere

del mar immens

o

o

Convit estiuenc, una iniciativa del bloc Uendos, greixets i maremortes

o

o

Comentari de l'Helena Bonals

o

o

Darrer pensament

Tan tard, i encara queden
finestres per obrir...

El cel és fosc;
només vull adormir-me
a la barana dels teus dits

o
o

A la barana dels teus dits (del blog Tens un racó dalt del món)
o
o
Comentari de l'Helena Bonals
o
o
Foto: Flickr (Tisdale)

Paraules i mots a Ràdio Arenys

Aquest dilluns, al programa La Placeta de Ràdio Arenys es va parlar de Paraules i mots. Aquí teniu l'enllaç de la gravació.

o

o

o

Foto: Teresa

Realitats blocaires

Els posts de postsecret són molt especials. No. No es tracta d’humor. Ni de política. Ni de literatura. Ni de sexe. O, almenys, no només es tracta de cadascuna d'aquestes coses. La comunitat postsecret comparteix secrets, i ho fa amb postals artístiques, com aquesta de la imatge, on el remitent confessa que ha tingut 4 telèfons mòbils d'encà que el seu pare va morir, fa 3 anys, i que encara continua afegint el seu número a la llista de contactes.

o

El resultat: cinc anys de bloc, més de 180.000 "post-secrets" (o, "apunts-secrets"), 4 llibres publicats, un fòrum, una pàgina amb "vídeos-secrets", exposicions.... O sigui, un dels blocs més visitats de la blogosfera.

o

A la xarxa, la realitat - o el que ens volen fer creure que és la realitat -, enganxa.

o

o

o

Imatge: postsecret

Trobada de poetes a la xarxa a Vilafranca

A la trobada de poetes a la xarxa, vaig posar cara i noms a alguns blocs que ja coneixia. Blocs com aquest, d’en Francesc. O aquest altre, de la Sandra. O aquests dos, de la Violant de Bru i en Santi, els organitzadors de la trobada. També vaig conèixer noves cares i nous noms, i vaig aprendre que aquestes cares i aquests noms també tenen un bloc de poesia. Com aquest, de l’Anna, que està especialitzat en poesia occitana i amb el seu nom ret homenatge a un conte de Mercè Rodoreda. O aquest altre, de la Josepa. Era, oficialment, el primer dia de primavera, encara que a fora l’aire fos humit i fred. I també era, oficialment, el dia mundial de la poesia, encara que els diaris anessin plens de revoltes absolutament prosaiques. Quan la Glòria va llegir la presentació del seu bloc, el cor em va fer un salt. Jo, que no havia assistit a cap recital de poesia, no portava res preparat. Aquella gent, aquells poetes i poetesses (Déu meu, què hi feia allà?) havien esmerçat temps i esforços a mesurar totes i cadascuna de les paraules que després escamparien per la sala.

Deu minuts passen de pressa, em vaig dir. Però la tarda i els versos es van anar escolant i la sensació que en deu minuts el món pot enfonsar-se en la misèria o deixar que Superman el salvi a l'últim moment, anava creixent dins meu com un núvol gris abans de la tempesta. En deu minuts, per exemple, en Jorge em va fer posar els pèls de punta davant la possibilitat que tot el meu bloc pugui esvanir-se amb un simple clic. En Francesc, em va arrencar una expressió d’incredulitat i d'enveja continguda (per què no puc tenir tant de temps, jo?) quan es va confessar autor d’una vintena de blocs. En Lluís, em va explicar perquè els poemes que la Teresa havia escrit als quinze anys ara em semblen tan cursis, o perquè els que aquesta mateixa Teresa escriu ara probablement em semblaran d’allò més pedants?, ingenus?, superflus?... d’aquí vint anys. En Joan, també amb deu minuts, em va revelar el secret més ben guardat de l’evidència més evident de la blogosfera literària: «Si penges un text massa llarg a la xarxa, ningú se’l llegeix». I la Sandra va destapar la caixa de la mare de les reflexions metapoètiques, primària i perversa, amb aquesta frase d’Archibald McLeish que diu que «un poema no significa, és».

En deu minuts hi ha sis-cents segons, i temps per moltes paraules i molts versos. Tanmateix, si hagués de triar alguna sensació de les moltes que em van transmetre els vuit "deu minuts" que van precedir la meva intervenció, em quedaria amb el descobriment de l’art de la prosòdia poètica. Diuen els entesos que l’expressió llatina que avui en dia fem servir per lloar la persistència del llenguatge a través de l’escriptura – scripta manent, verba volent (allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent) – antigament expressava precisament el contrari: el so de la paraula parlada, que té ales i pot volar, contrasta amb el silenci de la paraula escrita – que està immòbil i és morta. Aquella gent, aquells poetes i poetesses de la xarxa, feien volar les paraules. Com si fossin ocells. Els versos del “quan trobo un home guapo me’l quedo” de la Josepa s’envolaven com ho faria la més extraordinària de les criatures mitològiques. En cada gir, cada silenci, cada canvi d’entonació, cada mirada de complicitat... el moviment de les ales del poema descobria un món ric, ple de colors i de perspectives que, al paper, a la pantalla, restava ocult. Aquell poema no era el poema que la Josepa va penjar l’onze de març al bloc. Era un poema nou que havia nascut i s’havia mort a Vilafranca, el 21 de març de 2009, dia mundial de la poesia.

Del que jo vaig dir, no me’n recordo gaire. En un paper imprès, de cel·lulosa, dels de tota la vida, hi tinc assenyalats els poemes que vaig ser capaç de recitar. Els meus deu minuts van passar de pressa. La trobada, va passar de pressa. Suposo que això és un bon senyal. Com també ho és que m’hagi quedat certa recança de no haver-me pogut quedar fins el final i certa recança d'haver-me perdut la sessió del matí. Espero que se celebrin altres trobades per treure-me-la de sobre.

Col·laboració amb el 100è Joc Literari

Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho aquest bloc hi col·labora amb el text següent:

(Em sap greu que us calgui conèixer Vilasirvent un diumenge a la tarda, perquè el poble us semblarà potser massa quiet, com ancorat en una immobilitat silenciosa. Però els altres dies la Serafina menor _que té més de vuitanta anys_ encara feineja per la casa o a l’hort, i no tindria tant de lleure. Abans d’escoltar-la pujarem al mirador de can Moragues i així us fareu càrrec de l’escenari. No restareu pas decebuts en veure la plana... Sí, mirem-la bé, perquè mai no podem saber si duraran gaire en la seva gràcia vivent aquestes contrades on el cor es detura. El somriure blavís del mar, ja un poc amagat, la ratlla dels aiguamoixos, les vorades d’àlbers i de freixes que clouen els prats, aquesta claror d’avui sense calitja, tot, tot és amenaçat.

oo
Es tracta del fragment inicial d’un llibre en concret que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo aquestes 4 pistes:

o

1. sobre el títol: la foto del post

2. sobre el títol: les etiquetes del post

3. sobre l'autor/a: el nom de pila és compost; a més, les tres primeres lletres del segon nom coincideixen amb les tres primeres lletres del primer cognom

4. sobre l'autor/a: aquest any se celebra el 10è aniversari de la seva mort

o

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc a Tens un racó dalt del món. Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres de Jesús Maria Tibau dedicat.

Dimecres, 1 d'abril de 2009

Com la majoria de vosaltres haureu endevinat, la solució és:

Les closes, de Maria Àngels Anglada

Foto: la Teresa

La ballarina, de Lipwosku

Trobar el lloc havia estat fàcil. «És una escultura moderna, de bronze. No té cap, ni braços, i un bloc de granit li sega els genolls». Ara, amb el record del xat, s’adonava que tot el que els unia es reduïa a quatre paraules teclejades en una pantalla. Es va tocar les temples amb la punta dels dits. Un cop de vent li féu notar el tacte fred de la seva pell suada. Què hi feia, allà? Si almenys li hagués enviat una fotografia... I aquella estàtua, per què els mugrons i les espatlles es movien amb tanta força?... En sentir un cruixit de fulles es va girar. Havia de ser ella; portava la jaqueta vermella de lli que tan bé li havia descrit. Els cabells, rossos, li queien en cascada.

_ Marta?

El ressò dels sons que van seguir el van commoure profundament. La Marta tenia la bellesa dels clàssics. La bellesa que feia temps havia classificat com a inabastable. Però no sabia, no podia... parlar. Escopia fragments de paraules i deixava que, estèrils, s’esvanissin en l’aire. Després d’acomiadar-se’n, va tornar a mirar l’estàtua. A sota dels genolls segats hi havia una placa: “La ballarina”, de Lipowsku.

95è joc literari d'en Jesús Maria Tibau

I tal dia farà un any

El 13 de febrer del 2008

vaig fer un clic

i la pantalla es va esquinçar

sense fer fressa

Es va anar omplint,

encara s'omple,

amb paraules

amb mots

o
oo oo

Gràcies pels vostres comentaris!

oo

oo

o

oo

Foto: Flickr (fraley_tera)

El premi de les 6 paraules

El 2 de gener l’Ada em va concedir el premi de les 6 paraules. Trenta dies són molts dies per recollir un premi..., pensareu. Tanmateix, una servidora és despistada i cagadubtes de mena, i això dels premis blocaires ja se sap que, com tants altres actes de reconeixement a la vida, provoca una barreja de sentiments diversos – sorpresa, vanitat, por, mandra, sospita, eufòria ... – que a vegades pot tenir efectes del tot imprevisibles. En aquest cas, però, coneixent-me com en conec, puc corroborar que l’efecte (un retard com una casa de pagès) no n’ha estat gens, d’imprevisible.... En fi, que un mes després agraeixo la concessió del premi i demano disculpes a l’Ada.

I anem per feina! El premi de les 6 paraules convida els premiats a que es defineixin en, com erar d'esperar, 6 paraules (o mots). Si parlar dels altres ja és normalment una càrrega, parlar d’un mateix és, per dir-ho d’una manera una mica literària, un "llast". Qui sóc jo per cantar-me les gràcies? O per destronar-me, si opto per un enfocament més humil? I, posats a preguntar, per què n’haig de ser, d’humil? O de vanitosa?... Però no s'acaba aquí la dificultat d'aquesta regla. Tots els internautes coincidiran que la sublimitat d’internet rau precisament en el seu misteri. Ras i curt: qui sóc jo? O més ben dit, qui creuen que sóc els que em llegeixen? Quan reflexiono sobre la incertesa de la meva personalitat virtual, sempre em ve al cap aquest acudit. Rere la pantalla, la xarxa topa amb un mur infranquejable. Si no ho fes, ja no seria la xarxa. Renuncio, doncs, definitivament, a definir-me (em sap greu, Ada) i opto per fer honor a una llarga i arrelada tradició blocaire que consisteix a canviar alegrement les regles dels premis i dels mems sense que les galtes – més ben dit, els píxels – se’ns posin gens vermelles.

Així doncs, proclamo que el nou premi de les 6 paraules consistirà a partir d’ara (i fins que algun altre premiat no em contradigui) a definir, descriure, retratar, detallar.... el propi bloc amb 6 paraules (o mots, és clar). El punt de mira passa doncs de l’autor a l’obra, i conserva la regla de que cada premiat el concedeixi a 5 blocaires més. Hi haurà qui pensarà que aquest canvi és més estètic que estructural: els blocs, asseguren aquestes veus, sovint diuen més dels blocaires del que ells mateixos es pensen. Com les obres literàries dels seus autors... També hi haurà altres veus que apuntaran que, com passa amb el miralls i els enmirallats, la xarxa pot oferir una imatge totalment distorsionada dels blocs als seus autors (o són els propis autors els que creen aquesta distorsió?). En qualsevol cas, en un món amb miralls i xarxes imperfectes, als premis només els queda l’opció de ser, també, imperfectes.

I com que el post ja està superant amb escreix la llargada escaient en aquests casos, aquí teniu els deures: les 6 paraules i els 5 blocs que continuaran (o no, perquè això sempre fa de mal dir...) donant vida al premi.

Paraules i mots és:

- poesia
- fotografia (emmanllevada, tot s’ha de dir)
- l’Empordà
- haikús
- relats
- llibres

I vosaltres?

- Kennen
- Carme
- Noves Flors
- Met
- Anton

Com creieu que són o voldríeu que fossin els vostres blocs? Amb què s'omplen les pantalles?

El dia d'acció blog/caire: la pobresa

A última hora m'assabento que avui és el Blog Action Day i que aquest 2008 se'ns demana que reflexionem sobre la pobresa. D'entrada, penso, podria fer un post sobre literatura i pobresa. La literatura, diria, és el mirall de la societat; per força, doncs, en un món on 1.200 milions de persones sobreviuen amb menys d'un euro diari, la literatura no pot deixar de banda la pobresa. Aleshores, em referiria a Oliver Twist de Dickens o a alguns poemes de La fàbrica de Miquel Martí i Pol i, fins i tot, potser, en transcriuria alguns fragments. Tanmateix, les imatges de nens amb els ulls plorosos i la panxa inflada retornarien un i altre cop a dintre meu i, ho sé, em deixarien neguitosa. De vegades, no n'hi ha prou amb recórrer a les paraules dels altres, per més belles, colpidores i precises que puguin arribar a ser. Sento que haig de fer servir les meves. Encara que em costi. Però quina classe de paraules puc oferir? De retrets? D'odi? O d'esperança? Què en sé jo de les causes i les solucions de la pobresa? El meu pare sempre em deia que per poder comprendre els altres, només fa falta posar-se de debò a la seva pell. Potser l'única reflexió vàlida passa per imaginar-nos que som aquesta nena de la foto; o que la nostra filla o la nostra néta són aquesta nena de la foto. Potser, més que mirar fotos, hauríem de sortir al carrer i mirar els ulls del primer captaire amb qui ens trobem. Un ulls fets d'un fons blanc i d'un iris verd, blau, marron, negre... com el nostre. Tots, en siguem conscients o no, podem convertir-nos en pobres. Potser un cop n'estiguem ben convençuts, a banda de reflexionar-hi, també començarem a fer-hi alguna cosa. ooo

ooo

ooo

Foto: Flickr (justrollthedice)