dilluns, 8 de març del 2021

Joc de miralls




La dona que veus al mirall

no és la dona que potser ingènuament volies ser

ni la dona que haguessis pogut ser,

si no fos per tantes coses.

Saps prou bé que els tels,

en els records,

es fossilitzen.

 

La dona que veus al mirall

no és la dona que alguns diuen que és.

De tant dir-les,

espurnegen,

les mentides.

 

La dona que veus al mirall

tampoc és només la dona que alguns altres,

que contradiuen obertament els primers,

asseguren tenir ben cartografiada des dels peus

fins a la punta dels cabells.

Les serps

tenen

tantes, tantes mudes...

 

La dona que veus al mirall

té els ulls grossos i rodons,

i et convida, amatent, que la miris.

No pas com si la coneguessis de tota la vida,

sinó com si ara mateix us acabéssiu de conèixer.

Plouen retrets

al rebost calent de l’ànima.

I encara cauen volves clares de desig

a la pell freda que s’eriça.

 

T’ho confesses. No en tens la més mínima idea de qui és,

la dona que veus al mirall.

Però amb cada pregunta

que es despulla de respostes,

el delit per conèixer-la

creix.

 

La dona que veus al mirall,

això sí que ho saps del cert,

ja no és la dona de l’inici del poema. 



Foto: Josep Ma Rosell (Flickr)

 

divendres, 22 de gener del 2021

Molsa

 


Ets fill del misteri.

I el misteri ha arrelat en tu

i t’ha cobert el cor de molsa.

I potser, i en aquest potser

també rau el misteri,

ja no hi ha res a fer.

Perquè sempre cauran gotes

que alimentin la molsa

i li facin brillar el verd

o els verds, i que enlluernin.

I ningú el podrà veure,

aquest teu cor que batega

amb sang enverinada de records,

tan sol, dessota.


Foto: Flickr (marta...maduixa)