dimarts, 25 d’agost del 2009

Tanka d'agost i d'algunes evasions


Ningú.
El carrer és ben lliure.
Per les persianes
mig obertes passa,
s’escapa, l’aire de la nit.


o
Foto: Flickr (chiveti)

diumenge, 23 d’agost del 2009

Tanka d'aquest vespre

Diumenge.
Les hores a l’eixida
són com fel,
dolces. Les hores
a la fresca que s’acaben.
o
o
o

Foto: Flickr (borreiroscm (Carlos))

dissabte, 22 d’agost del 2009

Haikú de Miravet

La tarda quieta
Tot el verd del poble
s'aboca al riu





Foto: Frederic (Miravet)

divendres, 21 d’agost del 2009

Poesia, matemàtiques i diversitat


Hi ha moltes maneres d’entendre la poesia. Probablement tantes com-poetes-com-poemes-com-lectors. Si coneguéssim els nombres de-poetes-de-poemes-de-lectors (els anomenarem X1, X2, X3) podríem aplicar la combinatòria, que és la branca de les matemàtiques que ens fa adonar alhora de la magnitud del món i de la importància de l’atzar, i obtindríem un altre nombre (l'anomenarem Y) que seria el de les maneres que tenim d’entendre la poesia. Un nombre gran. Tan gran que probablement tendeix a l’infinit. Però no coneixem ni X1 ni X2 ni X3. Mai els podrem conèixer. I, per tant, tampoc podrem calcular mai Y.

Potser en això rau l’essència de la poesia: en la incertesa. No hi ha res que es tanqui ni es reveli. Ni la intencionalitat de l’autor ni la interpretació d’una important massa social de lectors. Ni tan sols el poema, que perviu i evoluciona al mig de tants i tants fils que se superposen. El temps. La llengua. La sensibilitat. La rima. Les vivències. La bellesa. Els sons. Els silencis. La poesia és vida i la vida és diversitat. I qui, sinó la vida i la diversitat, són les grans generadores de preguntes sense úniques respostes?

Una cosa molt gran en una de molt petita i Menjar blanc són dos blocs-testimonis d’unes quantes maneres d’entendre la poesia. Al darrere hi ha dos grans lectors: L'Helena Bonals i en Marc Vicens. L'una, s'expressa a través de les paraules. L’altre, a través de les imatges. Tots dos, quan ens expliquen els poemes dels altres, també fan poesia.
o
o
o
Foto: Flickr (la poeta)

dimarts, 18 d’agost del 2009

Sorra


D’esquena a mar m’espolso la sorra. És fina i blanca, i s’esmuny dels peus salats jugant com un infant. I si un cop de vent se l’endugués lluny, fora fins i tot dels límits intangibles de l’estiu? I si, posem per cas, a través del pendís d’un forat adimensional o del mateix asfalt granellut de l’autopista, anés a parar al bar on em prenc el cafè de mig matí? La reconeixeria, ho sé, com reconeixem els parents de lluny amb qui només hem intercanviat quatre paraules en el casament d’una cosina. Em diria: «Ho veus? Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa». I jo l'agafaria amb les mans un pèl nervioses, els dits blancs tacats de tinta blava. Abans d'acabar-me el cafè potser somiaria una mica. D'esquena a mar, també se senten les onades.
o
o
o
Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)

Eines

M’has dit adéu
al mig de la vorera.
En tindré prou amb el record
per tapar aquest forat tan gran
que has obert en l’aire?

o

o

Foto: Flickr (talulayu)

Sorra


D’esquena a mar
m’espolso la sorra.
És fina i blanca,
i s’esmuny dels peus salats
jugant com un infant.

I si un cop de vent se l’endugués
lluny, fora fins i tot
dels límits intangibles de l’estiu?
I si, posem per cas, a través del pendís
d’un forat adimensional
o del mateix asfalt granellut de l’autopista,
anés a parar al bar on em prenc
el cafè de mig matí?
La reconeixeria, ho sé,
com reconeixem els parents de lluny
amb qui només hem intercanviat quatre paraules
en el casament d’una cosina.
Em diria: «Ho veus?
Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa».
I jo l'agafaria amb les mans
un pèl nervioses,
els dits blancs tacats de tinta blava.
Abans d'acabar-me el cafè
potser somiaria una mica.

D'esquena a mar,
també se senten les onades.

o

Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)

dissabte, 8 d’agost del 2009

Nosaltres, ben mirat


Els científics encara no s’han posat d’acord en com i quan vam començar a fer ús del llenguatge tal i com l’entenem ara. En si, per exemple, va ser una aparició sobtada o gradual. O en si, originàriament, només hi havia una llengua o van ser unes quantes les que es van anar gestant a diferents punts del món. Tanmateix, poques coses ens fan tan humans. Som el que pensem, el que somiem, el que desitgem, el que recordem, el que aprenem... i tot això ho podem fer gràcies als mots i a les paraules.


Nosaltres, ben mirat

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

o
o
Miquel Martí i Pol
Paraules al vent (1954)
o

o
Foto: Flickr (un ragazzo chiamato Bi)

dijous, 6 d’agost del 2009

Haikú de vacances

Sorra
El primer banyista
Sorra amb petjades
o

o
Foto: Flickr (izakariya)

Qui no té feina, el gat pentina (Conte nº67/365)

0
El 20 de maig la Bajoqueta va endegar una gran iniciativa bloco-literària: un bloc amb 365 contes de 365 paraules màxim, com 365 dies té l’any. Així va néixer 365 contes. A dia d’avui, es pot dir que l’èxit és inqüestionable: ja s’han publicat 67 contes i n’hi ha 21 més que s’esperen a la rereguarda.
0
Aquesta és la meva petita contribució, Qui no té feina el gat pentina, un conte metablogosfèric escrit des de i per a la blogosfera. Espero que us agradi.
o o o
o
Aquesta és la història d’un bloc. O no. Potser, en el fons, només és la història de la Marta, que un dia es va quedar sense feina i va decidir obrir un bloc. Que tenia el cap carregat de mals rotllos laborals i va recordar que l’escriptura és una forma de venjança. Que, com que no era la primera vegada que es quedava a l’atur, sabia que a partir d’aleshores no importava tant el que fes com el que no fes, i que el bloc era una manera molt privada i molt discreta de no deixar de fer gairebé mai. L’escriptura, es va dir, també és una teràpia.

Però potser res de tot això és realment important. El que sí és important i molt és que tot plegat comenci amb un apunt que diu «Hola, em dic Marta i estic a l’atur. Em sento fatal». I que continuï amb uns altres apunts que tracten dels portals de recerca de feina, dels anuncis dels diaris, de les preguntes insidioses dels amics, de les entrevistes de feina, dels sous... També és molt important que hi hagi tants aturats i no aturats que escriguin comentaris. I que la Marta arribi a casa i engegui sistemàticament l’ordinador abans d’anar al lavabo.

Aquesta història s’acaba bé. O no. Aquesta conclusió es desprèn del to inequívocament optimista de molts apunts i d'alguns comentaris. I de l’apunt 887, penjat quatre mesos i sis setmanes després de l’apunt 1. «He trobat feina. Vosaltres i el bloc m’hi heu ajudat molt, i penso que seria una llàstima desaprofitar tot aquest potencial que entre tots hem anat construïnt. Qui no té feina el gat pentina busca blocaire». També es desprèn de l’apunt 888, on la Marta anuncia que, «a partir d’ara, serà l’Eduard qui estarà a l’altre costat de la pantalla». I de cadascun dels apunts que van del 889 al 1599, tots escrits per la Marta. La Marta que a la blogosfera es disfressa d’Eduard. La Marta que no pot deixar de parlar de l’atur tot i que treballa de nou a sis. La mateixa Marta que a l’apunt 2305, amb 230 comentaris, decideix tancar el bloc per sempre. O no.
o
o

dimecres, 5 d’agost del 2009

Premi Symbelmine

El temps de vacances també és temps d’endreça. Al nou món de la blogosfera, endreçar pot voler dir actualitzar enllaços, ordenar etiquetes o penjar apunts d’aquesta carpeta que tothom diu que té i que s’anomena “dels pendents”.

El 30 de maig la Joana em va concedir el premi Symbelmine. Diguin el que diguin, rebre un premi sempre agrada. De fet, agrada molt. Però concedir-lo, costa. És el que tenen els premis i mems de la blogosfera, que fan cadena i, si te’ls donen, tu també els ha de donar. Vols fer-ho bé, molt bé. Vols escriure una cosa original. Vols fer una selecció acurada de blocs.... Vols i vols, però no fas res. Perquè penses que encara tens temps, i mentre penses, els dies i els apunts s’escolen entre els píxels. D’aquesta manera és com el premi Symbelmine, el de les flors “no m’oblidis” d’El senyor dels anells de Tolkien ha estat enclòs durant tres mesos a la meva carpeta “dels pendents”.

La xarxa, però, sempre et dóna una altra oportunitat. Mai tanca. Ni tan sols per vacances. I permet que avui, dia 5 d’agost, el mes de les endreces i les evasions per excel·lència, pugui finalment concedir el premi Symbelmine, el de les flors “no m’oblidis”, a aquests blocs amics que traspuen literatura de la bona per tots quatre cantons de la pantalla:

- País Secret

dimarts, 4 d’agost del 2009

Sentits


M’has trucat
i he pensat en el teu rostre.
Què ho fa, que el tacte
s’esllavissi pel pendent
d’un fil que no veiem?
o
o
o
u
u
Foto: Flickr (mia takahara)

diumenge, 2 d’agost del 2009

Haikú de vacances


L'olor del poble...
Aquestes cases
l'any passat no hi eren


o

Foto: Flickr (el vent.)