dimecres, 17 de març de 2010

Recordo una plaça i recordo un hotel


Però sobretot recordo dos moments concrets, dos moments separats per deu minuts i una trucada.

El primer, jo caminant al costat d’un noi que feia poc que acabava de conèixer. El cruixit humit de la neu a les sabates. El vent que colpejava el paraigües. De rerefons, un gran silenci. Girona sense cotxes. «Que vagi bé!» Ens ho va dir l’Eva que caminava, com nosaltres, amb el pas feixuc i les mans amb els guants i a la butxaca, però en una altra direcció. L’Eva anava a casa d’una amiga, al carrer Migdia; nosaltres dos, a l’hotel Carlemany. Ens vam separar amb una sensació difícil de descriure. No se sentia cap motor ni cap persona. Els mòbils havien deixat de funcionar, encara no sabíem si per una avaria als repetidors o per sobresaturació de les línies. Era un moment anònim i era un moment solemne. Vaig pensar en El día de mañana i en altres pel·lícules més antigues amb grups de supervivents que de sobte es fragmentaven en subgrups. Vaig pensar en en Frederic, que m’esperava a Barcelona. Enrere quedava l’estació i la gent que hi havia acudit per tornar a casa. Cada cop queia més neu. Eren dos quarts de quatre del migdia del dia 8 de març de 2010 i a Girona s'havia suspès el servei de trens.

- Ja m’ho ha dit un conegut de la RENFE. Eva, no cal que t’esperis més. Posa't al cap que aquesta nit no la passaràs a casa. El millor que pots fer és anar-te’n a un hotel o a casa d’una amiga. Això va per llarg i d’aquí poc ja no es podrà ni sortir al carrer... Nois, feu-me cas.

D’això feia cinc minuts. En aquest primer moment el perfil d’aquesta Eva que no he tornat a veure més es retallava sobre un fons blanc difuminat pel vent. Recordo les volves. Recordo l’aigua freda que em començava a travessar els mitjons. Recordo l’Eva avançant ben decidida. Recordo que em vaig preguntar què es veurien obligats a mirar ara, els espectadors, si hi hagués la càmera. Seguirien a l’Eva o ens seguirien a nosaltres, que continuàvem caminant, encara amb la carmanyola de la feina, en direcció al vestíbul d’un hotel de quatre estrelles? Hi va haver un temps que érem tres. Hi va haver un temps que érem molts i ens agombolàvem neguitosos en una sala d’estació amb les portes mig obertes. I fins i tot hi va haver un temps en què arribàvem a la feina encara mig adormits i aprovàvem l’encert dels homes del temps i ens admiràvem de la bellesa tan perfecta de la neu. D’això - amb prou feines havien passat vuit hores - ara ningú se’n recordava.

Aquest va ser el primer moment. El segon va transcórrer repartit entre el mateix hotel i la mateixa plaça. Jo i el noi que mai em va arribar a dir el seu nom però que em va explicar en què treballava teníem un mòbil a la mà. Tots dos havíem esgarrapat instants de cobertura amb un resultat ben diferent. L’hotel Carlemany era ple. Ens ho havia repetit feia cinc minuts la noia del taulell. La vaig mirar de lluny i vaig comprovar pel somriure – ample, els ulls blavíssims tan cansats – que encara ho continuava repetint. Dos avis arronsaven les celles i preguntaven no sé sap a qui «on anirem ara». Una parella va sortir ben esverada de la cua. Tothom demanava el mapa amb la llista dels hotels. El noi que mai em va arribar a dir el seu nom va aixecar el cap i em va mirar de fit a fit. A la mà esquerra hi duia una bossa d’un quiosc de l’estació, però jo encara tenia a la retina ben gravada la bossa del Zara de cartró foradada per la neu que va haver de llançar. D’això, no devia fer ni un parell d’hores. Tota una eternitat plena de neu.

- Acabo de reservar una habitació a la pensió Margarit. És molt a prop d'aquí - li vaig dir mentre assenyalava un punt del mapa

- Bé, no?

- Sí - vaig respondre - I tu? Estàs segur que podrà venir a buscar-te, el teu amic?

- Ell diu que sí, però ja ho veurem - i va girar com si tot d'una volgués abraçar la neu, l'hotel, el vent.

Girona es veia tan buida. Però, tanmateix, rere les finestres hi devia ser tothom.

- Doncs res, que vagi bé. Et deixo la llista dels hotels, per si la necessites.

La va agafar sense ganes, com si ho fes per compromís.

- Gràcies, dona.

Quan per fi vaig començar a marxar – amb el paraigües, la carmanyola i la bossa – va deixar anar un altre «que vagi bé». Era exactament la mateixa tonada del «que vagi bé» de l’Eva. Vaig sortir de la porta giratòria i em va envair la mateixa sensació estranya de feia deu minuts. Ara era jo qui me n’anava. O potser era el noi de la bossa del Zara foradada. Per saber-ho, algú hauria hagut de decidir a qui seguiria la càmera d'ara endavant. La neu encara era neu i continuava caient amb força. Jo caminava molt a poc a poc. Hi va haver un temps que érem molts i hi va haver un temps que érem tres i hi va haver un altre temps, el temps de l'inici del segon moment, que érem dos. Però ara només era jo i potser en certa manera també érem les quatre persones que veia d’esquitllentes pel carrer. Pensava en això i en totes les pel·lícules que he vist sobre la fi del món. No pensava per res en la feina. Ni tan sols en que la feina a vegades és una merda, i això que aquest és un dels pensaments que amb més freqüència passen pel meu cap al llarg d’un dia qualsevol. Era un moment molt íntim i potser era també un moment solemne. A la pensió podria trucar per avisar els de casa. La neu cruixia sota les sabates molles. El vent colpejava el paraigües que no deixava d’aferrar. Tot era buit i sol i ben diferent. Tot era res i tot era tot. Tanmateix, el món a les vuit d'aquell mateix matí encara havia estat el món de cada dia. I d’això, ara, ningú se’n recordava.

Recordo una plaça i recordo un hotel. Però sobretot recordo dos moments concrets de la nevada.


Foto: Flickr (núria carandell)


2 comentaris:

Carme ha dit...

M'agrada molt aquest relat, i com ho has explicat. Transmets molt bé les sensacions d'una certa irrealitat que acompanyen els moments que passen coses no habituals.

Estranger ha dit...

Trobo increible que en tan poques hores s´hagi d´arribar a aquests extrems "apocalíptics".

Deixant apart qualsevol crítica inútil a la capacitat dels responsables de tot plegat, em quedo amb l´anonimat del que devien sentir moltes persones atrapades lluny de casa, i la capacitat de copsar sensacions d´abandó.