dilluns, 27 de febrer de 2012

Veritats incòmodes


Quan finalment es van encendre els llums, ningú es va moure. Feia falta alguna cosa més que els segons dels crèdits per sobreposar-se a la desolació, a la sordidesa i a la sol·litud que encara traspuava la pantalla. Sens dubte, acabàvem de veure una bona pel·lícula. De les que no necessiten cap efecte especial per fer-se valer. Però la història de Brandon – un jove executiu novaiorqués addicte al sexe – era massa real i estava massa ben explicada com per poder dibuixar un lleu somriure.



Quan vaig arribar a la última pàgina de Sukkwan Island, no podia pensar en res més que no fos arreplegar quatre mantes i anar-me’n al llit. No calia llegir la contraportada del llibre per saber que l'autor havia viscut el drama del suicidi de ben a prop. La manera com la novel·la s’endinsa en els pensaments d’en Jim i el seu fill adolescent durant una estada en una illa remota d’Alaska, ens ho demostra. Però era precisament la gran versemblança d’aquests pensaments – tèrbols com les aigïes de la vida – que m’empenyien a  amagar-me del món i a no pensar.

Per què les mentides són de vegades tan amables?

4 comentaris:

Estranger ha dit...

Perquè són necessàries, quan calen.

No l´he llegit aquest, però et recomano " La gavina" de Sandor Márai. Diria que és de la mateixa col.lecció.

la Teresa ha dit...

Gràcies per la recomanació. Me l'apunto!

Igor ha dit...

Per fer-nos creure que el món és millor del que expliquen els ulls cada dia?
M'apunto a la peli.
Merci.

Joana ha dit...

Per sobreviure. Sense elles hi hauria massa desesperació.
He d'anar a veure la pel.li!