Finestra

Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra. Des del moment en que els motors fimbren i l’estació es va fent petita, comença una nova vida. Curta, serena i plena de sorpreses. Pel meu costat desfilen cases, camins, arbres, cels, homes i dones que caminen ran de via, i homes i dones que de tan petits semblen cargols. Jo sóc jo i el conjunt de quadres distants i eteris que llisquen i que es fonen més enllà de la finestra. No vull paraules ni gestos ni mirades. No vull pensar. No vull menjar ni beure. No vull comparar les meves sabates amb les de la noia que s’asseu just al darrere. El meu món són 1,5 m² de plàstic i tapisseria; i un vidre gros, gruixut, que fa d’aparador. El meu món, de fet, és la mirada sense uns ulls que em mirin com els meus. I és així que mentre contemplo els quadres que mai arribaré a palpar, escolto els meus batecs. La meva respiració. El lleu sotrac del tren. Els sorolls ja gairebé imperceptibles del vagó i de les persones. Si obro una revista, només la fullejo; mai m’hi estic més de dos minuts. És una petita pausa al mar immens d’aquest no-res, d’aquest saber-ho buidar tot perquè en el moment que passada una hora i mitja arribi al meu destí, s’empleni. Quan vaig en tren, m’assec sempre al cantó de la finestra.

Foto: Flickr (Edur8)