Ho reconec: no sé ballar.
Mai m’ha agradat.
Però quan escolto música,
al cotxe, a casa, en una festa,
ballo.
Ballo a dintre del meu cap
com si estigués posseïda
per una deesa antiga.
Ballo amb els cabells esborrifats
i els ulls encesos.
Ballo amb els peus,
amb els malucs,
amb els braços,
amb els pits!
Ballo i crido
i aixeco les espatlles
mentre ajunto els llavis dibuixant un bes.
Em deixo amarar tota jo
pel ritme de les notes.
Taralal•lejo la lletra
i acluco els ulls de cop
com si pensés el món.
Tinc divuit anys i sóc la reina de la pista,
del cotxe, de la casa.
Tinc divuit anys i sento que em miren.
Ho sento a la pell
i a la punta de les pestanyes llargues.
Ho sento en cada moviment que faig
d’una manera tan intensa
que quan altre cop sóc jo,
fora del cap, fora del ball,
ja gairebé no me’n recordo,
que no en sé, de ballar,
que no m’agrada.
Foto: Flickr (paulcaxphotography)
Entrades
6 comentaris:
Aquesta era de l´Abba. A mi em passava una cosa semblant quan agafava la raqueta fent veure que era una guitarra.
M´agrada perquè sintetitzes molt bé aquest procés de sóc - m´oblido de qui sóc- torno a ser.
Jo plego :)
Tal com ho has explicat, per si et consola, has sabut ballar dins el nostre cap també.
La música té aquesta capacitat de fer-nos creure que som més guapos, més intel·ligents, més líders, més tot... Sempre m'ha encantat aquesta cançó d'Abba!
Alguna vegada m'ha passat d'anar sola en el cotxe i sentir música i començar a cantussejar i a poc a poca anar alçant el volum de la veu, gairebé cridant i ballant mentalment, jo que gairebé mai no he ballat. Fins que jo mateixa em sorprenc, com si em mirés des de fora. O a casa, sentir un vals, i posar-me a ballar-lo, també sola, amb un ballador imaginari, que em fa girar i girar... Són coses que no em passen quan tinc gent al voltant.
Tens una "sorpresa" al meu blog.
Gràcies, Novesflors!
És una sorpresa magnífica
Publica un comentari a l'entrada