diumenge, 19 d’agost de 2012

Recital de Versos.cat a Castelló d'Empúries




Ahir a Darnius es va cloure el Poemestiu 2012. Ha estat una segona edició ben complerta, amb més de 30 poetes i 7 municipis empordanesos: Navata, Figueres, Palamós, Agullana, Castelló d’Empúries, Maçanet de Cabrenys i Darnius.  Com l’any passat, jo vaig coordinar l’organització del recital de Castelló d’Empúries, que va tenir lloc el divendres 10 d’agost. Val a dir que l’entorn convidava a passar una vetllada agradable. Les pedres del convent de Santa Clara traspuen màgia per tot arreu, i el fet de recitar a l’aire lliure i a l’estiu, encara que sigui en un recinte tancat – en aquest cas, un claustre –, sempre infon una sensació especial a l’esperit. 

L’acte va començar amb una traducció de Xavier Farré d’un poema d’Adam Zagajewski: «Escriure poemes». Em va semblar que era la millor manera de presentar catorze poetes que tenen una manera ben diferent de crear i d’enllaçar versos, però que per sobre de tot creuen en el poder sublim de la paraula. No em vaig equivocar. La Carme Salleras va donar el tret de sortida amb un poema de l’Àngel Rodríguez; i a partir d’aleshores, la paraula – la paraula nua – va fluir sense aturar-se. Vam emocionar-nos, vam recordar, vam qüestionar-nos moltes coses, vam riure (sí, he dit riure) i ens vam sentir identificats o compresos en més d’un vers. Les veus que ja havíem escoltat l’any passat (Carme Pagès, Daniel Ruiz-Trillo, Júlia Costa, Assumpta Estarriol, Quim Martínez recitat per Sílvia Casamort, Sònia Serrabao, Raimon Gil Sora, Quim Ponsa o jo mateixa, Teresa Bosch) es van acoblar perfectament amb les que es feien sentir per primera vegada – i amb molta força - al Poemestiu (Sònia Moll, David Caño i Ricard Garcia). I ho van fer amb generositat, sense artificis ni renúncies, però amb un comparsa de luxe: la música de l’Albert Cuevas, membre del Duet Ditifet.

El més de mig centenar de persones que es van aplegar al convent de Santa Clara diran si  vam assolir o no el que hauria de ser el repte principal de tot recital: acostar la poesia a la gent. L’altre, el de crear i reforçar vincles entre poetes, està més que assolit. Si més no, us puc assegurar que jo me’n vaig anar a casa satisfeta i contenta d’haver passat una bona estona, amb algunes noves idees de poemes i moltes de lectures. Què més es pot demanar?

Per acabar, us deixo amb el poema de Pere Palau (1929-2006) que va recitar la Carme Salleras al final de la primera part. “En Palau”, que mai es va vantar de ser poeta, es passava hores assegut a les escales de la capella de Santa Clara – just davant de casa seva – observant els turistes i pensant. Som molts els que creiem que si per alguna cosa es diferencia la poesia de la narrativa és per la seva honestedat: les coses, es mostren tal com són. En el cas d’en Palau, aquesta opinió esdevé una màxima. La poesia d’en Palau és el propi Palau, amb els seus desitjos, les seves pors, i les seves infranquejables ànsies de mantenir-se fidel a ell mateix. Només em pregunto què diria si hagués pogut presenciar el recital de Versos.cat de la festa. Vàrem o no contribuir – encara que només fos una mica - a «cantar a la llibertat en tot camí»? Jo crec que sí.


Clam, la llibertat psicològica

Prou, ja,... us diré, amics:
Que no us embargui la tristesa;
mireu els nens, quin esclafits!
mireu-los! quina rialla de tendresa.

Accepteu amb pregonesa
el cruel afany de l’home més roí,
no us adormiu en l’escomesa,
canteu a la llibertat en tot camí.

On roman la cridadissa,
aneu-hi ardits, puix que, ara és el temps
d’exhortar-la, car, precisa
l’home la llibertat en tots moments,
per curullar-se de joies aimades.
Exhaleu-vos en curtes estades;
- l’opressió sols embardissa.


Pere Palau Massot