El dia comença a la Nacional II
amb una llarga
corrua de formigues.
Aquestes formigues-cotxe
que segons els científics
sobreviurien a
totes les catàstrofes.
Les matineres.
Les disciplinades.
Les sensates.
Les formigues que
avancen impertorbables als canvis de temps i a les misèries,
encara que posin
les notícies de la ràdio.
Encara que, fins i
tot, a vegades escoltin música
i la música els provoqui
una estranya sensació de benestar
a les antenes.
Una rere l’altra,
estoicament,
sense dir res,
amb la seva gran
motxilla de lona
plena de greuges i
esperances,
les formigues continuen
el viatge.
Mentrestant, a dalt d'un arbre,
una òliba
solitària aixeca el vol.
Es fa clar.
El sol il·lumina
el bosc i els diferents verds – Déu meu, n’hi ha tants!
esclaten.
Foto: Àlex Carmona (Flickr)
Entrades
