dimecres, 1 d’octubre de 2008

Al fons de la nit


Està glaçant a l'aire.
Ha callat fins i tot el rossinyol.
Amb el front recolzat damunt el vidre
demano que em perdonin
les meves dues filles mortes
perquè ja gairebé no penso en elles.
El temps ha anat deixant argila seca
damunt la cicatriu. I, fins i tot
quan un s'estima algú, arriba l'oblit.
La llum té la duresa de les gotes
que cauen dels xiprers amb el desgel.
Poso un tronc nou i, removent les cendres,
trec flama de les brases. Faig cafè.
La vostra mare surt del dormitori
amb un somriure: Quina bona olor.
T'has aixecat molt d'hora aquest matí
.


Mentre rellegeixo Al fons de la nit, l'últim poema de Joana (Edicions Proa, 2002), no puc evitar de pensar en el primer post d'aquest blog. El vaig escriure ara fa quatre anys. Aleshores, el temps ja havia deixat anar argila seca damunt la meva cicatriu i jo podia esquitxar la pantalla amb silencis sense que el cor em fes un salt. L'oblit és una cosa ben estranya. Quan la flama de la tristor crema amb força, ens el mirem amb frisança però sense creure-hi de debò, com si fos una quimera. Tanmateix, quan finalment arriba – perquè sempre, encara que de vegades no ho sembli, acaba arribant – ens sentim culpables.

A l'epíleg, Joan Margarit diu que el llibre “va ser escrit vulnerant tots els consells que els poetes donem sobre l'obligada distància entre els fets i el poema”. Em pregunto si hi ha algun poeta que no vulneri aquests consells, per més que les vivències i els records es disfressin de desig, de retrets o de recança. Som presoners de nosaltres mateixos i del temps, i al fons de cada nit sempre hi tindrem un tronc nou per posar al foc, a sobre de les cendres.


Foto: Flickr (carolina b. (Karol))

9 comentaris:

Carme ha dit...

Un post molt emotiu. Joan Margarit és un dels meus poetes.

I la reflexió que ell comença i tu continues em sembla ben certa. Quantes vegades no ens sentim culpables per no enyorar més els que ja han marxat, quan el temps ja ens ha donat hàbits nous i hem arraconat encara que els poguem recordar tots aquells que havíem compartit amb ells.

Joana ha dit...

Potser la vida és com el foc...necessitem cremar i encendre de nou la flama. Les cendres són bells records i els troncs la sava nova.
Margarit és el poeta!

Asimetrich ha dit...

Suposo que l'oblit és un mecanisme d'autodefensa que necessitem com l'aigua. De no ser així acabaríem boixos. Només espero que tinguis raó i que arribi sempre (encara que no ho sembli).

rebaixes ha dit...

Oblidar,no. Autodefensa,si. L'interior d'un ser ha de continuar vivint com sigui i és tant difícil explicar quan solament que et tallis un dit, la falta que et faria... No ho volgueu passar. L'avi Anton.

la Teresa ha dit...

Tens raó, Anton. No s'oblida mai. De totes maneres, arriba un dia que, com diu la Carme, ens deixem atrapar per la rutina, ens preocupem per foteses i, en definitiva, vivim i formem part del món. Allò que, en el moment en què vam perdre la persona estimada, ens pensàvem que no podria passar mai. Aleshores, ens sentim culpables, com si no enyoréssim prou o no estiguéssim prou tristos.

Asimetrich ha dit...

Ja deia jo que haguès estat massa maco poder oblidar. Perquè jo no puc, no és que ho vulgui, tan sols que no puc. I no em pregunto, continuo vivint com dius, amb records que pesen a l'esquena. Suposo que més que oblidar t'acostumes a portar aquest pes al damunt constantment. Al principi costa però després t'acostumes i al final ja forma part de tu, i sense aquest pes tampoc series el mateix.

kennen ha dit...

hola de nou teresa

mha agradat (i impactat) el post. bé, hauria de dir mha impactat (i agradat) el post.

veig que per aquí ja heu dit tot el que no sha doblidar de loblit

suposo que -per jove, per inexpert, per mandrós, pel que sigui- em perdonaras que aquesta sigui la primera cosa que llegeixo de joan margarit

la Teresa ha dit...

Hola Kennen

Què t'haig de perdonar? Jo també tinc una llista ben llarga d'autors que no he llegit! La part positiva és pensar en totes les bones lectures que ens queden (si no fos així, quin avorriment). Et deixo un dels meus poemes preferits d'en Joan Margarit, "Horaris nocturns":


Estic dormint amb tu i sento passar els trens.

Em travessen el front els llums de finestrelles

estripant el vellut blau fosc d'aquesta nit.

L'estona de silenci em deixa un llum vermell,

la nota a un pentagrama de cables i de vies

obscures i lluents. Estic dormint amb tu

i els sento com s'allunyen amb el soroll més trist.

Potser m'he equivocat no pujant en un d'ells.

Potser l'últim encert és -abraçat a tu-

deixar que tots els trens se'n vagin en la nit.

kennen ha dit...

ei, detallàs.

hauré de posar-mhi, ja ho veig.

gràcies