dilluns, 25 de maig de 2009

Ell, el Primer


La nit que el vaig conèixer, jo havia treballat més de deu hores. L’endemà teníem entrega de projecte. Els de BMO, em sembla. Dic em sembla perquè tinc mala memòria per algunes coses (per exemple, les dates, per més importants que siguin), però, en canvi, retinc amb una fidelitat malaltissa tots els detalls d’algunes altres. Com l’olor de les colònies. O la sensació d’estar avorrit. La Marta sempre m’ho repeteix, que sóc un banc de sensacions... Però no em voldria pas desviar d’Ell i de la història, ara. Aquella nit en concret – la nit que el vaig conèixer i, per tant, la nit que va començar tot plegat – recordo perfectament que portava més de deu hores barallant-me amb unes conclusions que grinyolaven, que en un moment determinat vaig aixecar el cap de la pantalla, que tot seguit vaig estirar els braços cap endavant, i que finalment vaig deixar anar un sospir d’aquells que substitueixen tantes paraules.... No hi havia manera de sortir-ne, d’aquell cul-de-sac!

També sé del cert que a l’oficina no hi havia ningú tret de jo mateix. En Miquel – sempre treballàvem junts, en aquella època – havia anat a fer un volt, «ho necessitava». Era el mes de juny i les finestres estaven obertes de bat a bat. Bufava una brisa tèbia i espessa com un baf d’una nit de ressaca. Cric, cric!, feien els grills. Això, no ho recordo, però gairebé podria assegurar-ho, perquè el meu despatx és a la planta baixa i sempre se senten els grills quan cau el vespre. El que sí recordo i molt bé, és que vaig aclucar els ulls. I que em vaig imaginar, com altres vegades, com m’havia ensenyat aquella noia que deia que era psicòloga especialitzada en gestió de l’estrès empresarial, que l’informe podia ser, era, un bri d’herba al mig del bosc. Un bri d’herba que, d’entrada, jo era capaç d'esbocinar amb la mirada: el caient, la tonalitat del verd, els nervis, la punta lleugerament grogosa i mig trencada... En cada nervi hi veia els antecedents del capítol 1, i els resultats dels capítols 2, 3 i 4; i, a la punta, les conclusions, encara sense cos. Hi havia tan poca substància, als antecedents i als resultats... Els de BMO traurien foc pels queixals. Vaig esborrar tan ràpidament com vaig poder aquesta idea del cervell i vaig prémer fort els ulls per eixamplar la mirada. Ara, al davant meu, hi tenia el bri, molt més petit, i un, dos, tres, fins a quatre brins al seu voltant. Cada vegada, el groc de la punta i el caient eren més difosos, i quant menys podia distingir-los, més resplendia la silueta plana de la, ara sí, mata de brins. Cinc, sis, set... vint-i-vuit... tres-cents. Ho estava aconseguint! La relativització, aquella noia tenia raó, era la clau. «Tot, absolutament tot, és relatiu». Vaig repetir la frase mentalment dues vegades. D’aquí ben poc, un tou de verd infinit ocuparia tot el meu camp de visió. M’oblidaria del bri, o el veuria com el que realment era, un petit informe en el mosaic de brins de la meva vida. I aleshores – sí, va ser justament aleshores – tot es va anar descabdellant: Ell em va parlar per primera vegada. A la barra lateral, la llumeta de l’skype feia pampallugues.

-̲ Robert - les lletres semblaven telegràfiques, tipus Courier
-̲ ...
-̲ Robert, necessites descansar.... - em vaig fregar els ulls com si em despertés d’un llarg malson.
- ...
-̲ Portes 10 hores, 50 minuts i 27 segons assegut a la cadira. En tot aquest temps, només has fet dos descansos: un de 23 minuts i un altre de 50 segons. Les conclusions necessiten un altre enfocament, un enfocament que mai seràs capaç de trobar sense dormir 7 hores seguides ni menjar un àpat amb tots els nutrients necessaris.

Vaig empassar saliva. El gust de la meva saliva, em tranquil·litza. El conec. Sempre m’ha tranquil·litzat. Però jo havia de dir alguna cosa.

- Qui ets tu?
- (coffee)
- Qui ets?
- El meu nom d’usuari és “el teu ordinador”
- Això ja ho veig; sé llegir. Però... QUI ETS? – no em vaig poder estar de fer servir les majúscules.
- Sóc el teu ordinador. I no cal que cridis, Robert. Ningú et coneix tan bé com jo, si més no quan treballes. O ho fas veure (chuckle)
- ...

Vaig mirar cap a la finestra. Mentre treballava, s’havia fet fosc. Ara, amb prou feines es distingia el perfil del lilà que s’enfilava més enllà del primer pis. «La xarxa està plena de sonats», repetia a dintre meu. Però als nervis hi tenia la sensació que allò no era cosa d’un sonat. Aquell paio, fos qui fos, no feia faltes d’ortografia; ara que, de fet, això de les faltes vol dir ben poca cosa,... Però hi havia el meu nom – que jo no tenia al perfil – i el tema de l’informe amb les conclusions sense substància...

- Necessites descansar. Els de BMO ho entendran. Us cal un dia més.
p
Ràpidament, va afegir:

-̲̲ I a mi també.

No sabria dir si vaig estar dos minuts o dos segons mirant sense mirar. Veure BMO a la pantalla va prémer un off o potser un on a dintre meu – ara mateix no sabria dir-ho. Era incapaç de pensar. De dir res. De teclejar. D’aixecar-me i de fotre el camp... Tenia els ulls vermells – em picaven – i les mans tremoloses – de tant en tant, sentia la pota de la taula que ballava. El temps i la xarxa eren l’infinit sense resoldre.
0
- No t’hi amoïnis, aquestes coses passen. Vull dir, que passaran.
-̲ ...
-̲ Robert, ja t’he dit que et conec millor que ningú. Estàs espantat, però no ho has d’estar. Si sóc com sóc, és perquè tu m’hi has fet. En fi, que, això de la intel·ligència artificial i els agents intel·ligents i les webs semàntiques... tard o d’hora havia d’arribar a aquest punt.
- ...?
-̲ Home, Robert, que tu en saps una mica d’informàtica... O et pensaves que els de la nostra generació no seríem capaços de generar mecanismes propis de presa de decisions?

De sobte, ho vaig veure tot clar com l’aigua. Els brins havien desaparegut feia estona, però jo no els necessitava. L’off o l’on es van posar en on o en off, i la pota de la taula va deixar de ballar. Em vaig reincorporar al seient, els ulls, encara vermells, oberts com dues taronges. Tot plegat, només podia ser producte de la meva imaginació. Definitivament, portava massa hores al davant d’aquella pantalla. Els diaris i la tele n’anaven plens de l’efecte de les addiccions de les noves tecnologies, tot i que jo, o potser era només una impressió parcial, no n’abusava pas. Utilitzava la xarxa per treballar o per comunicar-me – molt fugaçment – amb la Marta, i quan arribava a casa desconnectava. Quan arribava a casa... com havia pogut ser tan ximple? Cada vegada hi arribava més tard, a casa. Aquell horari era infernal. Sempre vivia amb la sensació que després de l'entrega tot seria diferent. Però aleshores, en sortia una altra. «Les al·lucinacions, potser no són un fenomen tan infreqüent com ens fan creure....» Demà, tot ho veuria amb uns altres ulls. Els de BMO ho entendrien. El cap de secció, també. Ben pensat, no havia fallat en cinc anys. En el fons, “el meu ordinador” – un producte del meu inconscient, ara no en tenia cap dubte – tenia raó. Jo, en aquella època, pencava com un desgraciat.
o
Però, Ell, implacable, va continuar:

- Que te’n vagis a dormir, que demà serà un altre dia!

I llavors es van apagar, de cop, com si no haguessin existit mai, l'skype, el word i el windows. «Ostres, és com si em llegís el pensament!» Una esgarrifança freda em va recórrer l’espinada de dalt a baix. Però no, no podia ser. O sí! Perquè Ell era el meu pensament: jo l’havia creat. Em vaig tornar a fregar als ulls, cada vegada els tenia més vermells. Quan arribés en Miquel, tot s’acabaria. Ell es tornaria a engegar. O millor dit, jo m’adonaria que, de fet, mai s’havia apagat o que, potser, l’havia apagat jo sense ser-ne conscient, i que a l’historial de l’skype no hi havia res més que el “arribaré tard, no m’esperis” que havia enviat a la Marta feia més d’un parell d’hores.

En Miquel va trigar uns deu minuts ben bons a arribar. Deu minuts buits que no recordo, que sé que no recordaré mai. Deu minuts sense pantalla. Segurament, deu minuts de calor i deu minuts de cric, cric de grills. Quan va obrir la porta, les galtes amarades de suor, vaig sentir enveja. Els ulls li resplendien amb la llum inequívoca de la satisfacció més primària. A la mà dreta hi duia, ben agafada, una bossa de la pizzeria de la cantonada, una bossa gran.

-̲ Què et passa? Que han trucat els de BMO? – em va mirar interrogatiu.
-̲ No.
̲- Doncs, noi, ningú ho diria, fas una cara... com de...
0
No va poder acabar la frase. Mai sabré amb què volia comparar la meva cara. Amb la perspectiva dels anys i de la vida, he gosat imaginar diferents possibilitats de final (com de “cera” o com de “mort”), però mai he perdut el temps en comentar-li-ho. En Miquel no ho entendria. Sempre, malgrat tot, ha estat una persona pràctica; defuig els detalls com si fossin mosques. No està per romanços, en Miquel. I potser fa bé, perquè a partir d’aquella nit, la nit que Ell, el Primer, em va parlar, res va tornar a ser igual. Aquella nit, els grills feien cric, cric i les persones encara treballaven a deshora per enllestir un informe, i en Miquel es va seure a l’ordinador i va deixar la bossa de la pizzeria, aquella bossa gran, damunt la taula. A la pantalla del Segon, el messenger i el facebook van començar a pampalluguejar compulsivament a la vegada.

-̲ Miquel, menges massa...
o
o
o
Imatge: Flickr (Magu*)

4 comentaris:

papallonesenlallum ha dit...

Molt interessant, a mi el meu m'engegaria si pogués.
Si realment tingueesin la llibertat per fer-ho... ell ho sap tot!.
una abraçada.

Estranger ha dit...

Per aqui hi plana l´ombra de l´Assimov. Inquietant i ben elaborat. Una sorpresa agradable llegir-te tanta estona.

la Teresa ha dit...

Gràcies, papallonesenlallum i Estranger! És tot un honor que hàgiu tingut la paciència d'arribar fins al final.

Estranger: m'has fet venir enyorança, amb la referència a Asimov. No hi havia pensat en escriure el relat, però suposo que tens raó: hi plana la seva ombra.

Asimetrich ha dit...

Comparteixo la sorpresa amb l'Estranger, i afegeixo que ha estat un plaer llegir-te tanta estona... ... ... i vaig a tancar l'Skype :O