Sorra

D’esquena a mar
m’espolso la sorra.
És fina i blanca,
i s’esmuny dels peus salats

jugant com un infant.

I si un cop de vent se l’endugués

lluny, fora fins i tot
dels límits intangibles de l’estiu?
I si, posem per cas, a través del pendís

d’un forat adimensional
o del mateix asfalt granellut de l’autopista,
anés a parar al bar on em prenc
el cafè de mig matí?
La reconeixeria, ho sé,
com reconeixem els parents de lluny
amb qui només hem intercanviat quatre paraules
en el casament d’una cosina.
Em diria: «Ho veus?

Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa».
I jo l'agafaria amb les mans

un pèl nervioses,
els dits blancs tacats de tinta blava.

Abans d'acabar-me el cafè

potser somiaria una mica.

D'esquena a mar,

també se senten les onades.

o

Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)