dimecres, 9 de setembre de 2009

Fatum, -i



Surts de casa amb els ulls ben oberts. No tens son com altres matins. Tampoc et fa peresa agafar l’autobús, tot i que pressents que anirà ple, que t’hauràs d’agafar fort a la columna de la plataforma per no caure, que sentiràs l’olor de la gent com es barreja al teu costat. No, no acluques els ulls com tantes altres vegades. Ni te’ls fregues amb les mans. Ni mires cap a terra com si no hi hagués res per mirar. Després de dotze anys de pensar-hi, per fi t’has decidit a canviar de feina. Va ser en un impuls. La gota que, de sobte, quan ningú s’ho esperava, va fer vessar el vas, et dius. Respires fondo. Ara, sigui com sigui, ja no hi ha marxa enrere. Més enllà d’aquest autobús que no coneixes t’espera una nova realitat i tu tens por i eufòria a la vegada. El cap de secció que et presenta, els companys que et donen la mà o et fan dos petons, la teva taula... Tindràs finestra? Avui és el teu primer dia de feina, estàs nerviós. Per això camines pel carrer amb passos llargs, mires el cel i t’adones que té núvols, rius mentre busques la tarja a la butxaca. Per això quan puges a l’autobús i sents el cop –el més fort que has sentit mai – i els crits de pànic, al principi estàs convençut que tot és mentida. Que t'ho imagines... Però el món és una bomba que s’activa cada dia i el dolor, immens, és ben real. Tens el seient del conductor encastat a la panxa. Tens la sang que s’escola lleugera del teu cos que no pots moure. Algú crida un accident. Voldries dormir, cada vegada ets menys tu. Tot passa molt ràpid. I mentre te’n vas, en un petit racó del teu cap encara hi resta, calent, el neguit del què passarà aquest primer dia.
t
t
t
Foto: Flickr (Sekito 75)

4 comentaris:

Núria Talavera ha dit...

Tot pot passar en un instant, és cert, suposo que això és viure. Un relat molt encertat, Teresa, felicitats.

P-CFACSBC2V ha dit...

Oh, és boníssim!!! I m'agrada especialment la frase: "Però el món és una bomba que s’activa cada dia".

Pais secret ha dit...

Ufff! M´has deixat el cor en un puny. Sentia el rau-rau dels nervis a l´estómac amb la nova feina i de cop i volta...l´estocada de l´accident.
Això és provocar sensacions, Teresa, i no el Dragon Khan!

Asimetrich ha dit...

impressionant, un gir brutal. M'ha encantat, com sempre