Sí, ja ho sé…
T’enfonses.
N’hi ha tants,
de moments com aquest.
El cap a dintre el puny.
El puny que tanca el cor.
O el cor que esclata en sang.
Tant se val.
Els conec molt bé,
aquests moments.
Tenen una negror absoluta,
com de sutge.
Couen.
I tan aviat s'omplen
de xiscles espaordidors
com de llargs silencis de llosa
que no es trenquen.
Però no vull de cap de les maneres
que t’hi enfonyis.
Ni que t’hi rabegis.
Vull que t’aixequis
i que miris cap enlaire.
Vull, sobretot, que em miris a mi molt fixament.
El cel és una gran catifa blava
que no pesa.
Hi ha llum, entre la boira.
I jo, ja ho saps,
jo estic al teu costat.
Foto: Flickr (·S)
Entrades
5 comentaris:
Tens raó, el cel és una gran catifa blava que no pesa, i qui sent el pes, té la sort de tenir-te al costat.
Un poema impactant.
Que n'és de bonic, aquest escrit. Mira, el recomanaré a una persona que viu una cosa similar. :)
Preciós. Això de la catifa blava sense pes... quina metàfora!
Gràcies! Em fa molta il·lusió aquesta recomanació, Aleix
Enfonsar-se no és greu, la gravetat és no aixecar-se... Hi ha mil motius per fer-ho, però de vegades quan la persona està enfonsada no té ninetes per veure-ho... Com tu dius "El cel és una gran catifa blava que no pesa hi ha llum". També el mar és una catifa blava i sempre és viatge cançó i diàleg... Quan algú està enfonsat sempre hi ha una mà que acompanya, sovint també hi ha un cor que estima...
Una abraçada des del far.
onatge
Publica un comentari a l'entrada