dimarts, 20 de juliol de 2010

Crepuscle



El tren arranca
amb el crepuscle. Al darrer vagó
una noia penja el mòbil
i plora amb desconsol

Sovint penso
que si pogués tornar a menjar
un préssec dels que teníem a casa,
el suc vermell als llavis i a la boca,
potser tot s’arreglaria


Foto: Flickr (c.felicori)

2 comentaris:

Estranger ha dit...

Doncs si.

onatge ha dit...

Segurament que si tinguéssim préssecs dels d’abans... tot tindria un altre gust... Sempre que arranca un tren és viatge i fugida, arribada i destí... El desconsol, plora sempre. Per això somiem amb els préssecs que menjàvem ahir...

Una abraçada des del far.
onatge