El camp és ben erm,
diuen. I aquesta sentència
pesa.
Però si ens mantenim desperts
i fem servir el zoom,
si (sobretot) seguim agafant-nos fort de la mà
mentre avancem,
mentre avancem,
veurem que a sota d’una pedra grisa
una tija verda treu el cap.
El sol encara escalfa.
Concentrem-nos en la tija.
Foto: Flickr (dhammza / off)
4 comentaris:
Aquest poema és una tija en ell mateix, enmig d'un cam ben erm.
Joia.
Les tiges mantenen l'esperança.
Vida!
Publica un comentari a l'entrada