Nostra senyora de les orenetes

El monjo Therapion havia vingut a Grècia per a alliberar-la de totes les creences paganes que encara convivien amb el cristianisme. Quan va trobar una cova dissimulada dins la falda d’una muntanya que servia de refugi a les Nimfes, va reunir els feligresos més fidels i corpulents, i els va armar amb pics i llanternes. En només dos dies, l’estreta obertura que separava la cova de l’exterior va quedar tapiada per una capelleta blanca amb un gran Crist pintat sobre una creu. Les Nimfes, esfereïdes davant d’aquella imatge, reculaven i gemegaven. El seu cos, abans el més bell i seductor de totes les criatures del bosc, es debilitatava i es preparava per descomposar-se en baf o caure convertit en pols. Just abans que s’esdevingués el darrer de tots els planys, una dona jove però amb el posat digne que només es pot aconseguir amb la vellesa, va passar per davant de la capella. La dona es deia Maria, havia tingut el seu fill en una cova, i va recriminar a Therapion la seva acció amb aquestes paraules:

“_ ¿I qui et diu que la pau de Déu no s’estén tant a les Nimfes com a les cèrvoles i als ramats de cabres? _ va respondre la jove _. ¿No saps que en temps de la creació va oblidar-se de donar ales a uns quants àngels, que van caure a la terra i van establir-se als boscos, on van formar la raça de Pan i de les Nimfes? I uns altres van instal·lar-se en una muntanya, on es van convertir en déus olímpics. No t’esveris, com els pagans, criatura a càrrec del Creador, però no t’escandalitzis tampoc per la Seva obra. I dóna gràcies a Déu en el teu cor, per haver creat Diana i Apol·lo”

De totes les històries que formen els Contes Orientals de Marguerite Yourcenar (Empúries, traducció de Marina Folch, 1989), aquesta, Nostra senyora de les orenetes, és la que més m’ha fet pensar. No sé què ens volia dir la seva autora: si volia plantejar-se la raó de ser de les religions, defensar la seva possible convivència, o denunciar els perills dels que l’adopten amb fanatisme. A mi, personalment, em transporta a la infantesa, quan encara creia en el Déu que un dia em van presentar els pares, el mossèn, i els mestres de l’escola; però a la vegada em preguntava com podia ser que Jesús permetés que els negres de l’Àfrica o els egipcis de les piràmides morissin condemants pel sol fet d’haver nascut en un lloc o en una època equivocada.

El panorama que Yourcenar dibuixa a Nostra senyora de les orenetes és igual de torbador. Per què uns quants àngels van caure a la terra, si tenien ales? I encara més, per què d’aquests, només alguns es van transformar en déus olímpics i els altres van haver de contentar-se en formar la raça de Pan i de les Nimfes? No ens assegura l'Evangeli que tots som iguals davants de Déu? Potser els principis de la racionalitat – aquells principis que paradoxalment també em varen inculcar els pares, el mossèn i els mestres de l’escola –  s’han de deixar de banda en aquests casos. Potser els contes, com la religió, serveixen sobretot per aprendre a fer-se preguntes. Moltes preguntes.  

Foto: Flickr (Ramon Oromi Ferre)