divendres, 11 de novembre de 2011

Casa

  
Pare, he vist el món. Tot era mentida.
Ni les nostres platges tenen la corba més amable
ni els nostres camps els jardins més endreçats.
De fet, ni tan sols la tramuntana,
aquest vent que tant ens fa sentir nosaltres,
és única.
Però et puc assegurar que quan el tren, el cotxe, la mirada,
s’aturen després d’un llarg viatge al Paní i a les Alberes,
i la plana, curulla de verd i de teulades,
s’estén ampla fins al mar,
el cor encara em diu: Ja sóc a casa!



Foto: Flickr (Jofre Ferrer)

6 comentaris:

Jordi Dorca ha dit...

Per a mi aquesta casa és també una mica casa meva, car sovint hi faig estada.
I m'hi reconec, com en un mirall immens.

fanal blau ha dit...

Bentornada, Teresa.
Després de tants dies, llegint-te a tu, també m'hi sento com a casa.
Un poema preciós!

Pais secret ha dit...

És cert que com a casa no hi ha res i més quan fa dies que no hi ets.

Bentornada

pere ha dit...

És així, Teresa, sempre ens reconeixem en els orígens, fins i tot aquells a qui de vegades el temps ens tempta a oblidar quins són i anem de casa en casa. I aquí el teu poema, ja ho veus, ha agafat un altre vessant.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

M'ha encantat, Teresa!

la Teresa ha dit...

Gràcies, companys! Com diu en Pere, tots acabem tornant als orígens.