(A F.)
Amor,
jo em pensava que t’estimava.
I com que només m’ho pensava,
ho proclamava a tot hora als quatre vents.
D’això, fa molt de temps.
Ara, no m’ho penso:
ara, ho sé.
I com que ho sé, que t’estimo,
que segurament ja no et podré deixar d’estimar mai,
servo cadascun dels teus gestos,
mirades
i paraules,
amb un recel immens a dintre meu.
I no dic res.
I no em vanto de res.
I no faig res que no sigui
serrar les dents o aclucar els ulls
ben fort,
perquè la sort,
aquesta bèstia roïna i capritxosa,
no es bellugui d’allà on és.
Foto: Flickr (mandarinaAsesina)
Entrades
5 comentaris:
Això sí que és tenir sort.... però segur que te l´has treballat bé.
Que no et falti, mai.
Quina meravella de poema!
Que la sort continue.
Una sort, que cal buscar-la, dient per exemple "t'estimo". Només de tant en tant. Per no oblidar com sona de bé la combinació d'aquests sons.
M'encanta!!!!...
Òstia, que rodó. I a més, m'agrada el missatge.
Ja tens raó, como és la sort...
Salut.
Publica un comentari a l'entrada