dimecres, 7 d’agost del 2013

Terra


De seguida vaig aprendre que l’esforç
no mena necessàriament a l’èxit.
Tot i així, continuo aixecant l’aixada
i cavo i planto les llavors
als clots que puc.
Si la terra és pobra, l’adobo.
Si fa fred, construeixo un hivernacle.
Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala
i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols
que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps
sense veure créixer plantes.
Llavors m’adono que tinc les ungles brutes
i la cara mig cremada,
i em vénen unes ganes boges de plorar.
Caic i deixo anar l’aixada.
Però és debades.
Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,
confiadament,
com si m’hi anés la vida.
Què podria fer sinó?



Foto: Flickr (fturmog)

3 comentaris:

Joana ha dit...

Agafar l'aixada de nou i continuar cavant i si cauen quatre gotes segur que en sortirà una flor :)

Helena Bonals ha dit...

"m’enfilo a dalt d’una escala i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols que s’hi amaguen i els espremo", m'agrada especialment aquesta part del poema, té molt de sentiment!

Estranger ha dit...

L´important és combatre,no triomfar ( ho va dir Montaigne, em penso ).