Terra

De seguida vaig aprendre que l’esforç

no mena necessàriament a l’èxit.

Tot i així, continuo aixecant l’aixada

i cavo i planto les llavors

als clots que puc.

Si la terra és pobra, l’adobo.

Si fa fred, construeixo un hivernacle.

Si hi ha sequera, m’enfilo a dalt d’una escala

i furgo a dins del cel per atrapar els pocs núvols

que s’hi amaguen i els espremo.
A vegades penso que no podré resistir més temps

sense veure créixer plantes.

Llavors m’adono que tinc les ungles brutes

i la cara mig cremada,

i em vénen unes ganes boges de plorar.

Caic i deixo anar l’aixada.

Però és debades.

Sé de sobres que d’aquí poc em tornaré a alçar,

confiadament,

com si m’hi anés la vida.

Què podria fer sinó?

Foto: Flickr (fturmog)