Autopaisatge

Deia Jean Giono que es pot fer el retrat d’una persona

fent el retrat del seu paisatge.

El paisatge de la meva infància és un mas de pedra vella

i argamassa al costat dels aiguamolls.

Hi van néixer la mare, l’àvia i la besàvia,

que em portava a veure els paracaigudistes quan encara queien vora mar.

Però Jean Giono no va dir res dels autoretrats.

Els retrats s’encarreguen, es comencen i s’acaben.

Els autoretrats, en canvi, són com aquells somnis de significat incert

que tant emboiren el cap al despertar.

Quan menys t’ho esperes, tornen a aparèixer,

amb uns altres records i amb unes altres imatges

que incomprensiblement creies oblidades.

A l’autoretrat de la meva infància, per exemple,

ara mateix la llar de foc i el menjador s’han tornat estranyament petits,

i als bells horitzons de llunyanes muntanyes nevades

i remors de platja de sorra sense gent,

l’urpa escalonada d’un bloc d’apartaments turístics

vol encalçar el cel.

Potser d’aquí un temps, quan torni a posar-m’hi,

els camps llaurats s’hauran cobert de verd,

un puput aixecarà vivaç el vol arran de carretera

i jo el voldré mirar, com m’agradava pensar que el mirava,

per un instant petit, als ulls.

O serà estiu, i s’escoltarà el cric d’un grill

quan es fa fosc.

O la meva germana i jo ens pelarem els genolls,

de tant jugar amb els gossos i maltractar la bicicleta,

i el pare ens ensenyarà a posar dos dits ben xops de llet

a la boca d’un vedell

            perquè, pobret, ja desmamat, aprengui a beure.

Per més que m’hi esmerci,

no l’acabaré mai, el retrat del paisatge

de la meva infància.

Si us plau, que no s’acabi mai,

el paisatge de debò.

Foto: calafellvalo (Flickr)