Se’n diu por,
d’això que ens volen fer sentir,
tan sí com no
i d’una manera malaltissa,
perquè continuem clavats on som.
La por hipotètica de perdre
un pati o una tassa.
Pobrets.
¿No se n’adonen
que és precisament la por palpable de perdre’ns
a nosaltres mateixos,
aquesta vegada potser per sempre,
allò que ens fa aixecar,
tant sí com no
i opinin el que opinin els
entesos,
per no deixar de moure’ns mai?
Ho saben els ocells:
en cap presó del món
les cel·les són tan amples com el cel.Foto: Hugo Marcelo Méndez Campos (Flickr)
Entrades
3 comentaris:
Ho saben els ocells, ho saben els poetes. La nostra suposada por és la seva por, com m'acaba de dir Jordi Dorca.
Em veus
amb el mirar perdut,
fitant un horitzó llunyà,
que s'albira
entre una boirina reticent,
que no sap si marxar o tornar.
No sents
pel meu silenci
ni el brunzit
dels insectes
ni l'udolar
d'un vent
que vol arribar.
No llegeixes
en els meus mots buits
cap vers
ni per encetar
ni per acabar.
Potser veus créixer
per l'esquena envellida,
l'eriçada por
que s'esmola i clava,
en la pell
cada cop més resseca
del meu cor.
La por de la soledat
i del silenci de matinada,
sense més so
que el degoteig
de la rosada,
sense més escalfor
que el sol ixent
de la primavera nova.
La por que gela els ossos
i es queda a fer-nos companyia.
En saps molt, de fer versos, qui sap si. Els encetes i els acabes.
Publica un comentari a l'entrada