Pels passadissos i les habitacions de l’hospital
s'hi ha empeltat un complex entramat
de membranes semipermeables
que, així, sigil·losament,
com qui no vol la cosa,
com qui no vol la cosa,
separa
pacients d’acompanyants
els enllitats dels
que caminen
els que criden a la nit dels
que els escolten en silenci
els que van al lavabo sols dels que fan servir la cunya
És el mateix entramat,
adust, roí, inenarrable,
que a fora separa
“normals” de “discapacitats”
els que treballen dels que no
troben feina
els que tenen casa dels que dormen al
carrer
els que els cor els bull d’amor dels que s’assequen de buidor
N’hi ha prou amb traspassar una vegada
una d’aquestes tantes membranes
per adonar-se de com n’és de fàcil
esmunyir-se, així, per osmosi,
cap a la banda dreta d’aquest poema.
En canvi, la força que s’ha d’exercir
per emprendre el canvi invers,
el que va de dreta a esquerra,
és despietadament titànica.
Gairebé tant, com la joia de sortir-se'n.
Gairebé tant, com la joia de sortir-se'n.
Foto: M.G.N. - Marcel (Flickr)
5 comentaris:
Jo tinc la sort de treballar de tècnica auxiliar de biblioteca i sóc minusvàlida. He aconseguit passar de la dreta a l'esquerra, amb molt d'esforç, voluntat i constància, però encara no es pot dir que ho tingui tot.
Gràcies, Helena, pel teu comentari i per ajudar-me a arrodonir el poema canviant l'últim vers. La nova versió és tan teva com meva!
Teresa, m'agrada molt!
Acabo de trobar aquest blog per casualitat, i no em puc estar de dir que aquest poema m'ha semblat brutal. Honest, cert i molt ben trobat. Gràcies, Teresa!
Gràcies a tu, Gemma! Celebro la casualitat que t'ha portat al bloc.
Publica un comentari a l'entrada