El mite d’Ulisses és el mite de la vida. Kavafis ho va deixar ben clar: Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,/has de pregar que el camí sigui llarg,/ple d'aventures, ple de coneixences. Malgrat aquesta advertència, tots tenim moltes Ítaques al cap i, des del moment en que salpem del port fixem la vista en les seves platges amb una determinació més cega del que volem o sabem reconèixer. Una casa, una feina, un fill, la fama ... La vida és una immensa col·lecció d’Ítaques i una immensa col·lecció de frustracions. De lluny, les fites i les platges són una retxa de terra neta i llisa que separa el blau del cel del blau del mar. La llum és suau, el traç finíssim. I les fresses no són fresses sinó sons: el cant dels ocells, les ones que s’escumen... Tot allò que desitjàvem hi és present en la mesura justa. De prop, però, aquesta visió tan idíl·lica canvia. La nitidesa esdevé boira. Al mar hi suren quatre ampolles de plàstic, la sorra està més plena de turistes del que ens havien – o, tal volta, ens havíem – promès. I, de tant en tant, sobten els clàxons dels cotxes que fan cua. Una casa, una feina, un fill, la fama... Potser, fins i tot, la poesia. Tan se val. Siguin quines siguin les fites o les platges, probablement mai deixarem de topar amb el mateix miratge. I seguirem navegant, delerosos de sorra, amb un rumb darrere l’altre, fins que un dia la mort ens sorprengui al mig de l'oceà.
o
En el pròleg a Vent d’aram, Joan Vinyoli ens parla de la seva Ítaca i del seu viatge particulars: la Ítaca i el viatge d’un poeta.
En el pròleg a Vent d’aram, Joan Vinyoli ens parla de la seva Ítaca i del seu viatge particulars: la Ítaca i el viatge d’un poeta.
0
És molt difícil parlar de la poesia d’un mateix sense caure en una crítica extremosa. Quin és el poeta que mai no ha sentit una gran decepció davant la seva obra, que no ha renegat d’ella amargament i no li ha semblat que l’horitzó cap al qual tendia i que en certs moments fins diria que s’aproximava, resta encara lluny, com a l’instant mateix de posar-se en camí?
o
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuida ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics, simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
0
Ara bé, a mesura que els anys passen i si la vida cuida ensenyar-nos a no complaure’ns excessivament en nosaltres mateixos i a desprendre’ns del que fem, pot ser que de mica en mica anem acostumant-nos a la serena acceptació dels dons que hem rebut, i ja no importi tant considerar que la fita és lluny, inassolible tal vegada, com saber que estem en camí, ni audaços ni covards, ni exaltats ni escèptics, simplement seriosos i, si és possible, posseïts de la vella veritat que un gran poeta dels nostres dies formula amb renovada, profunda convicció:
0
o
The only wisdom we can hope to adquire
is the wisdom of humility; humility is endless.
o
is the wisdom of humility; humility is endless.
o
És sota aquesta llum que jo voldria saber mirar els meus escrits: no desdenyant-los radicalment, com per instint orgullós encara avui potser faria, però tampoc no acceptant-los d’una manera trivial i còmoda.
o
oJJoan Vinyoli, Vent d'aram, Poesia completa 1937-1975
o
o
o
Foto: Flickr (Albe86)
Entrades
4 comentaris:
M'ha encantat aquest post,això intentava dir jo un cop, i al final el vaig eliminar perque no m'acavaba de convèncer. No he llegit a Vinyoli.
Encara em fa falta saver moltes coses, en les que m'incites mitjançant el teu bloc. Moltes gràcies, Teresa.
Una abraçada.
Sàvies paraules, les teves i les de Vinyoli, i també una conseqüència que se'n desprèn: és important fer camí (millor si és plaent), perquè malament quan ja no veus per on seguir o no et queda cap lloc on anar.
Un post fantàstic, felicitats. L'has clavat. Trobo que hi ha una cosa importantíssima al camí cap a Ítaca, que és saber disfrutar-lo, aprendre dels errors i de les petites fites que anem passant i ens assenyalen el camí cap a l'objectiu. Al final, aquesta platja a on ens volem dirigir no serà només la platja, sinó tot el camí que hem recorregut. I potser serà una platja bruta i plena de turistes, però l'experiència vital que ens ha suposat arribar-hi serà única i nostra. De vegades tenim la vista tan clavada a la platja que no ens fixem a on posem els peus (o els rems).
Viure cada instant del camí, d'això es tracta.
Publica un comentari a l'entrada