dimarts, 24 de març de 2009

Trobada de poetes a la xarxa a Vilafranca


A la trobada de poetes a la xarxa, vaig posar cara i noms a alguns blocs que ja coneixia. Blocs com aquest, d’en Francesc. O aquest altre, de la Sandra. O aquests dos, de la Violant de Bru i en Santi, els organitzadors de la trobada. També vaig conèixer noves cares i nous noms, i vaig aprendre que aquestes cares i aquests noms també tenen un bloc de poesia. Com aquest, de l’Anna, que està especialitzat en poesia occitana i amb el seu nom ret homenatge a un conte de Mercè Rodoreda. O aquest altre, de la Josepa. Era, oficialment, el primer dia de primavera, encara que a fora l’aire fos humit i fred. I també era, oficialment, el dia mundial de la poesia, encara que els diaris anessin plens de revoltes absolutament prosaiques. Quan la Glòria va llegir la presentació del seu bloc, el cor em va fer un salt. Jo, que no havia assistit a cap recital de poesia, no portava res preparat. Aquella gent, aquells poetes i poetesses (Déu meu, què hi feia allà?) havien esmerçat temps i esforços a mesurar totes i cadascuna de les paraules que després escamparien per la sala.

Deu minuts passen de pressa, em vaig dir. Però la tarda i els versos es van anar escolant i la sensació que en deu minuts el món pot enfonsar-se en la misèria o deixar que Superman el salvi a l'últim moment, anava creixent dins meu com un núvol gris abans de la tempesta. En deu minuts, per exemple, en Jorge em va fer posar els pèls de punta davant la possibilitat que tot el meu bloc pugui esvanir-se amb un simple clic. En Francesc, em va arrencar una expressió d’incredulitat i d'enveja continguda (per què no puc tenir tant de temps, jo?) quan es va confessar autor d’una vintena de blocs. En Lluís, em va explicar perquè els poemes que la Teresa havia escrit als quinze anys ara em semblen tan cursis, o perquè els que aquesta mateixa Teresa escriu ara probablement em semblaran d’allò més pedants?, ingenus?, superflus?... d’aquí vint anys. En Joan, també amb deu minuts, em va revelar el secret més ben guardat de l’evidència més evident de la blogosfera literària: «Si penges un text massa llarg a la xarxa, ningú se’l llegeix». I la Sandra va destapar la caixa de la mare de les reflexions metapoètiques, primària i perversa, amb aquesta frase d’Archibald McLeish que diu que «un poema no significa, és».

En deu minuts hi ha sis-cents segons, i temps per moltes paraules i molts versos. Tanmateix, si hagués de triar alguna sensació de les moltes que em van transmetre els vuit "deu minuts" que van precedir la meva intervenció, em quedaria amb el descobriment de l’art de la prosòdia poètica. Diuen els entesos que l’expressió llatina que avui en dia fem servir per lloar la persistència del llenguatge a través de l’escriptura – scripta manent, verba volent (allò escrit perdura, les paraules se les emporta el vent) – antigament expressava precisament el contrari: el so de la paraula parlada, que té ales i pot volar, contrasta amb el silenci de la paraula escrita – que està immòbil i és morta. Aquella gent, aquells poetes i poetesses de la xarxa, feien volar les paraules. Com si fossin ocells. Els versos del “quan trobo un home guapo me’l quedo” de la Josepa s’envolaven com ho faria la més extraordinària de les criatures mitològiques. En cada gir, cada silenci, cada canvi d’entonació, cada mirada de complicitat... el moviment de les ales del poema descobria un món ric, ple de colors i de perspectives que, al paper, a la pantalla, restava ocult. Aquell poema no era el poema que la Josepa va penjar l’onze de març al bloc. Era un poema nou que havia nascut i s’havia mort a Vilafranca, el 21 de març de 2009, dia mundial de la poesia.

Del que jo vaig dir, no me’n recordo gaire. En un paper imprès, de cel·lulosa, dels de tota la vida, hi tinc assenyalats els poemes que vaig ser capaç de recitar. Els meus deu minuts van passar de pressa. La trobada, va passar de pressa. Suposo que això és un bon senyal. Com també ho és que m’hagi quedat certa recança de no haver-me pogut quedar fins el final i certa recança d'haver-me perdut la sessió del matí. Espero que se celebrin altres trobades per treure-me-la de sobre.

4 comentaris:

papallonesenlallum ha dit...

Teresa, m'has negat el ulls!m'has fet reviure l'esglai que vaig sentir quan van dir el teu nom i et vaig veure sortir de la filera del davant, m'he impregnat de la il.lusió als ulls al descobrir que no som tan fugissers, ni efimers quan de vegades escribim a la xarxa i et queda una sensació de paraules que llences al buit d'un firmament de tecnología, si aquesta paraula escrita va volar entre tots nosaltres i es queda no desapareix, almenys de la nostra memòria.
gracies!! per aquesta emoció!.

F.Puigcarbó ha dit...

una bona crónica, jo tampoc portava res preparat, ara ja esterm avisats per l'any vinent.

salut

la Teresa ha dit...

Sandra, gràcies pel teu comentari! Tens raó amb això del "buit d'un firmament de tecnologia". Sense posar cares als blocs, de vegades sembla que tot plegat sigui un món fictici. La trobada, entre altres coses, ens va fer adonar que no és així.

Violant de Bru ha dit...

Hola Teresa, moltes gràcies per hver vingut a Vilafranca i compartir aquells moments poètics tan entranyables. No tinguis cap recança, en farem més i ens tornarem a trobar per celebrar la poesia.
Una abraçada,
Violant