Tanka d'aquest vespre

Diumenge.
Les hores a l’eixida
són com fel,
dolces. Les hores
a la fresca que s’acaben.
o
o
o

Foto: Flickr (borreiroscm (Carlos))

Haikú de Miravet

La tarda quieta

Tot el verd del poble

s'aboca al riu

Foto: Frederic (Miravet)

Poesia, matemàtiques i diversitat

Hi ha moltes maneres d’entendre la poesia. Probablement tantes com-poetes-com-poemes-com-lectors. Si coneguéssim els nombres de-poetes-de-poemes-de-lectors (els anomenarem X1, X2, X3) podríem aplicar la combinatòria, que és la branca de les matemàtiques que ens fa adonar alhora de la magnitud del món i de la importància de l’atzar, i obtindríem un altre nombre (l'anomenarem Y) que seria el de les maneres que tenim d’entendre la poesia. Un nombre gran. Tan gran que probablement tendeix a l’infinit. Però no coneixem ni X1 ni X2 ni X3. Mai els podrem conèixer. I, per tant, tampoc podrem calcular mai Y.

Potser en això rau l’essència de la poesia: en la incertesa. No hi ha res que es tanqui ni es reveli. Ni la intencionalitat de l’autor ni la interpretació d’una important massa social de lectors. Ni tan sols el poema, que perviu i evoluciona al mig de tants i tants fils que se superposen. El temps. La llengua. La sensibilitat. La rima. Les vivències. La bellesa. Els sons. Els silencis. La poesia és vida i la vida és diversitat. I qui, sinó la vida i la diversitat, són les grans generadores de preguntes sense úniques respostes?

Una cosa molt gran en una de molt petita i Menjar blanc són dos blocs-testimonis d’unes quantes maneres d’entendre la poesia. Al darrere hi ha dos grans lectors: L'Helena Bonals i en Marc Vicens. L'una, s'expressa a través de les paraules. L’altre, a través de les imatges. Tots dos, quan ens expliquen els poemes dels altres, també fan poesia.

o

o

o

Foto: Flickr (la poeta)

Sorra

D’esquena a mar m’espolso la sorra. És fina i blanca, i s’esmuny dels peus salats jugant com un infant. I si un cop de vent se l’endugués lluny, fora fins i tot dels límits intangibles de l’estiu? I si, posem per cas, a través del pendís d’un forat adimensional o del mateix asfalt granellut de l’autopista, anés a parar al bar on em prenc el cafè de mig matí? La reconeixeria, ho sé, com reconeixem els parents de lluny amb qui només hem intercanviat quatre paraules en el casament d’una cosina. Em diria: «Ho veus? Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa». I jo l'agafaria amb les mans un pèl nervioses, els dits blancs tacats de tinta blava. Abans d'acabar-me el cafè potser somiaria una mica. D'esquena a mar, també se senten les onades.

o

o

o

Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)

Eines

M’has dit adéu
al mig de la vorera.
En tindré prou amb el record
per tapar aquest forat tan gran
que has obert en l’aire?

o

o

Foto: Flickr (talulayu)

Sorra

D’esquena a mar
m’espolso la sorra.
És fina i blanca,
i s’esmuny dels peus salats

jugant com un infant.

I si un cop de vent se l’endugués

lluny, fora fins i tot
dels límits intangibles de l’estiu?
I si, posem per cas, a través del pendís

d’un forat adimensional
o del mateix asfalt granellut de l’autopista,
anés a parar al bar on em prenc
el cafè de mig matí?
La reconeixeria, ho sé,
com reconeixem els parents de lluny
amb qui només hem intercanviat quatre paraules
en el casament d’una cosina.
Em diria: «Ho veus?

Les vacances, ben mirat, són ben poqueta cosa».
I jo l'agafaria amb les mans

un pèl nervioses,
els dits blancs tacats de tinta blava.

Abans d'acabar-me el cafè

potser somiaria una mica.

D'esquena a mar,

també se senten les onades.

o

Foto: Flickr (Eloi Arisa Alemany)