divendres, 15 d’agost del 2008

Els rius i les vides


Aquesta vegada l'aigua és dolça i calmada, i és en Jorge Manrique amb les Coplas por la muerte de su padre qui ens parla, des del segle XV, d'això que, com diria una amiga meva "de vegades és una merda, però, de fet, és tot el que tenim":

Nuestras vidas son los ríos
que van a dar a la mar,
qu’es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados, son iguales
los que viven por sus manos
e los ricos.


ii

Foto: Flickr (R. Duran)

2 comentaris:

Joana ha dit...

Teresa,
M'agrada l'aigua dolça i calmada i aquest poema també. Anem tots a parar allà mateix!
Bon cap de setmana . Preciós blog!

Carme Rosanas ha dit...

M'has fet recordar... quan estudiava que aqeust poema era un dels que ens feien aprendre de memòria. No pas tot... No! Només un tros.

Ai! l'aigua que sempre és bonica tingui la forma que tingui!