La casa del darrere

Foto: L'Anna Frank el 1941

El 4 d'agost del 2008, davant del número 267 del carrer Prinsengrach. De lluny, sembla un senzill edifici d'oficines. Una mica més d'aprop, una llarga cua de motxilles, càmeres i viseres el converteix en un dels museus més visitats d'Amsterdam. Mentre pago l'entrada, sento les campanades de l'església de l'oest. Als habitants de la “casa del darrere” (així és com l'Anna Frank anomenava l'amagatall on ella i la seva família van provar d'escapar de l'horror de l'holocaust), aquest so tan estrident els atabalava d'allò més. Tanmateix, quan van enretirar les campanes per fondre-les, es van sentir desorientats, com si, de sobte, el temps hagués perdut el seny, i els minuts i les hores no fossin res més que miratges escadussers rescatats de l'oblit. L'ésser humà està ple de contradiccions i és, sobretot, un animal de costums, diuen els entesos. Precisament és això, els costums, el que ens mostren aquestes quatre parets: els costums de la provisionalitat de durada incerta. Vuit persones recloses des del juny del 1942 fins l'agost del 1944. Frases. Vídeos de testimonis. La prestatgeria giratòria que comunicava amb la resta de l'edifici. Més frases. El pare de l'Anna Frank parlant de la relació amb la seva filla. Una casa de nines que reprodueix al mil·límetre i en miniatura el mobiliari de cada habitació. Fotos. Moltes fotos. Els documents que certifiquen la mort de set dels vuit inquilins...

A la botiga que hi ha a la sortida, no puc resistir la temptació de comprar una edició del Diari en català. “Per primer cop el diari complet”, diu el subtítol. El fullejo i a la introducció m'assabento que aquesta nova versió, publicada l'any 2001, inclou fragments que en el seu moment es van ometre, perquè tractaven temes aleshores considerats tabú – com el sexe – o perquè la sinceritat aclaparadora de la seva autora podia haver ofès la memòria dels cohabitants de la “casa del darrere”. Quan sortim a fora, l'aire és lleuger i fresc, el sol brilla. La casa de l'Anna Frank i l'església de l'oest resplandeixen, com si fossin noves de trinca. Faig una foto i penso que l'aigua dels canals recull tots els matisos de l'arc iris i d'aquest Amsterdam carregat de vida. L'Anna Frank va fer servir el diari de diari. Ho va escriure tot. El què pensava i el que no pensava; el que no havia de pensar però pensava, i el que no pensava però havia de pensar. Ja a l'avió de tornada, prenc la decisió - sé que irreversible - de robar-l'hi al llibre un fragment per al meu blog. Quan arribo a la pàgina 241, m'envaeix aquesta sensació estranya d'això que alguns en diuen amor a primera vista: d'alguna manera, sé que és aquest... I l'anoto.

En aquest moment no penso en la desgràcia, sinó en totes les coses belles que encara queden. Aquí rau en gran part la diferència entre la mare i jo. El consell que ella dóna per combatre la malenconia és: “Pensa en tota la desgràcia que hi ha al món i alegra't que no et passi a tu.” El meu consell és: “Surt a fora, als prats, a la natura i al sol. Surt fora i mira de retrobar la felicitat en tu mateixa; pensa en totes les coses belles que hi ha dintre teu i al teu voltant, i sigues feliç”.

Al meu parer, la frase de la mare no té validesa, perquè, què se suposa que has de fer quan et passa aquesta desgràcia? Aleshores, estàs perduda. Per altra banda, crec que aquesta desgràcia va acompanyada d'alguna cosa bella, i si t'hi fixes, descobreixes cada vegada més alegria i hi trobes un millor equilibri. I el que és feliç fa feliços els altres; el que té valor i fe mai no estarà sumit en la desgràcia.