diumenge, 19 d’octubre del 2008

L'oblit


Avui he vist un reportatge a la tele. Els testimonis tenien el fons dels ulls que semblava de vidre. Dur. Fràgil. Els colors eren foscos. Les paraules, crues, segaven el temps. Al final, quan ja sortien els crèdits, m'’han rodolat quatre llàgrimes per les galtes. N’he sentit fins i tot la salabror als llavis. I m’he arraulit al sofà, replegada com si fos una mena de pilota. Amagada a dintre meu.

Primer, ha parlat un home gran. Tenia els ulls plens d’arrugues i el front alt, amb entrades, encara altiu. Quan ha començat, mirava de somriure. Se’l veia un pèl nerviós. «Fa tant de temps d’això, que ningú no se’n recorda» S'ha escurat el coll. «Vostè n’ha sentit res, dels seus avis?»... No, és clar, tothom ho va voler oblidar... Llavors, ha explicat amb tots els pèls i senyals com se l’havien emportat amb el seu pare. Bevia un glop de llet abans d’anar a dormir. «No els esperàvem, sap? Pensàvem que a nosaltres no ens farien res». I, tot seguit, la descripció del tren. Se'n recordava de totes i cadascuna de les sensacions que hi va experimentar. Com si les tingués gravades sobre la pedra més pedra de totes les pedres del món. Ha parlat de la por, i la veu, blana, se li ha anat modulant. S'ha deslliurat dels nervis. Però l'esforç acumulat i l'emoció del moment li han anat replegant el front fins a convertir-lo en un mar d'arrugues. Jo m'he començat a trobar malament. Com més me'l mirava als ulls, més hi veia els del nen que va ser quan va haver de marxar corrents. El vas de llet mig ple, sobre la taula. Ell ha acotat el cap i jo he pensat que somicava. Aleshores, els pèls del braç se m’han posat de punta i he sentit la ferum dels cossos que s’amuntegaven al seu voltant. M’han vingut basques. Angoixada, he dubtat entre anar a la cuina a buscar un got d’aigua o prémer el comandament a distància. Canviar de canal, treure-me’l de sobre.

La frase del principi, però, ha retornat, retorna, implacable... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?».

El vell ja no parla de l’oblit. Ara repassa la baixada del tren, el que va venir després. L’home que el picava, que li feia comptar en veu alta les fuetades, les pedres que no podia deixar de transportar... Va haver d’aprendre una llengua forastera... Els bocins de pa remullat amb un suc de color indefinit. Cap al final, va trobar-lo deliciós... No, el vell ja no parla de l’oblit. Vol desterrar-lo per sempre més i omplir aquesta pantalla que després de tants anys se li ofereix, nua i oberta, amb tot el que ha hagut d'anar enterrant. Però jo sóc fora, a l’altra banda, al sofà de la casa que ell no veu. I el cap se me’n torna a anar a les primeres frases de l’entrevista, quan el vell encara estava un pèl nerviós... «Vostè n’ha sentit res dels seus avis?»... No em cal mirar-lo al fons dels ulls ni fer veure que l’escolto, perquè ell no sap que no ho faig. Que ho he estat fent fins ara... No, els avis no me’n van dir res. A la pantalla, hi han anat apareixen més homes. I més dones....Tots són grans i tenen l’enteniment tan fi que esfereeixen. La mirada els delata. Han viscut massa i el seu llegat va més enllà d'allò que anomenem saviesa. Ara surten imatges de màquines que escupen foc. Cases fetes trossos. No sona cap música de fons... M’he quedat de pedra... Penso que el cor em batega tan fort que d’un moment a l’altre m'explotarà. S’esquinçarà el pit i en sortiran trossos plens de sang. No vull veure res més... L'home que ha sortit al principi, torna a parlar. Molt alt. Està frisós per fer-ho, insisteix a explicar-ho tot fil per randa. Sense deixar-se res...Va patir molt... Tinc el cap tan ennuvolat que quasi no l’entenc i, a la vegada, l’entenc massa... Les basques persisteixen i em fa l'efecte que potser sí que finalment hauré de treure. Tinc massa coses que em bullen a dintre. L’home, aquest home del reportatge, el que ha sortit primer i el que torna a sortir ara, té una ànima endurida. Al fons, però, hi corre la sang, calenta. Tot ell és una muntanya de gel, immensa, inexpugnable. La veu ara és greu i fa una mica de basarda. Ho recorda tot i vol deixar-ne empremta. «He vingut perquè no s’oblidi mai...» De cop, però, el record d’un passat robat que ja no té, que va esperar tant de temps per fer-se sentir debades, el fa miques. El gel es fon i l’home plora... Em sento sola. Tan poqueta cosa, que m’arrauleixo encara més a dintre meu. Vull aixecar-me, sortir d’aquest sofà que em xucla. Trucar al meu avi. Dir-li que no entenc com ens ho va poder amagar. Per què?... Que és molt valent... I que quan l’he vist al reportatge, m’ha pujat una cosa del fons l’estómac que no sabria com descriure – que podria ser la llet que m’he pres abans de veure el reportatge, però que també podria l'altra, la que es prenia ell quan el van venir a buscar – i que aquesta cosa, feixuga, s'ha quedat feta una bola i m'estreny fort aquí dalt, a la gola.
oo
ooo
EPÍLEG

Aquest relat el vaig escriure el juliol del 2004, després de veure un reportatge sobre els espanyols als camps de concentració nazis del programa 30 minuts de TV3, i el vaig publicar a Relats en Català. Escriure, però, com ens diu en Pere de Saragatona, és reescriure. Aquest post és el resultat d'una de tantes reescriptures.
oo
oo
oo
Foto: Flickr (Lillibit)

7 comentaris:

Doe ha dit...

A casa meva la paraula fusell i la paraula exili també fan miques els cors. I la paraula Suïssa comporta records, i els morts segueixen enterrats on no toca, no sabem on.
Tot és massa dur...

Asimetrich ha dit...

sobrecollidor de veritat. Testimonis com aquests ens recorden que no fa tant que tot allò va passar. Sentir-ho de boca seva pren una especial rellevància per les generacions que no hem de perdre mai la memòria històrica per evitar els errors del passat.

Carme Rosanas ha dit...

Escoltes això (jo també vaig veure algun programa d'aquests) i t'adones que quan s'acaben els temps pitjors, els més cruels, comença el temps dels malsons i dels records, un patiment que no es pot esborrar i que inevitablement condiciona la resta de la vida. Quina tristor.

rebaixes ha dit...

No ens cal anar a fora a veure isentir el que tenim dis de cases nostres. Molts no cal que obrim la tele per que ens apareguin fantasmes. En diuen memòria històrica i que estan enterrats els records no cal tornar-los obrir, no cal que es retornin els paper de Besamelanca i que vegis que butxins estan en el poder. No cal... Perdoneu. Anton. Gràcies Teresa, això és això i quan a un no li afecta... tenin sentiments se'n sent, però son emocions que no podem controlar per que no ens han ensenyat dirigir-les.
I AIXÒ NO ÈS TEATRE COM PEDRA DE TARTERA.

Anònim ha dit...

Esfereidor, el teu relat.
Està molt ben però que molt ben escrit. L'alternança de referents -el personatge que surt a la tele i l'espectadora que mira el reportatge-, aquesta alternança contínua, snse daltabaixos, està molt ben aconseguida. I el final.
M'ha agradat molt. Tant, que t'enllace.

miquel ha dit...

Saps que em resulta el més angoixant de la història, Teresa: la impossibilitat de recuperació del temps o la impossibilitat de la seva alteració, segons com es vulgui enfocar; això en el pla individual. En el col·lectiu, que no hi ha cap barbàrie comparable a la humana, que es repeteix dia rere dia sense remei. En fi.
(Una recreació excel·lent)

Teresa Bosch ha dit...

Sí, tot és massa dur... i, com diu en Pere, la barbàrie malauradament continua...

Novesflors, gràcies pel link i benvinguda al blog!