Sé que a fora hi plou, però la música i la dringadissa de les copes ofeguen el repic de l'aigua. El bar és un bosc de caps i d'arrels que es belluguen però no es mouen. És tard. Tothom sap que la malesa ha anat creixent sense que ni tan sols ens n'adonéssim; ara, infranquejable, ensenya les ungles. Faig com si me n'anés, però la flaire o el record d'un plovineig damunt la terra, de dins, de fora, tan se val, m'empenyen a girar-me. El bar és un camp de blat a punt de batre i jo em deixo abraçar per la lleugeresa de l'escalfor concentrada en una espiga. Les broques del rellotge s'aturen i reposen. Ara, per més que vulgui abastar l'amplitud de la llum de tots colors que es filtra a través del fum i de les cares, sé del cert que al fons d'aquesta nit només hi restarà l'esguard d'aquests dos ulls daurats que em miren, penetrants, des de la barra.
Foto: Flickr (ziga-zaga)
Entrades
2 comentaris:
Aquest text, em sona molt, però que molt! Je je. A mi m'agrada més així!
Has vist uns ulls de gat en plena, intensa fosca? Fa aquesta por que pots tenir en un record com el que cites. I el repic de la pluja posa la melodia pausada i fosca de les gotes al tocar el terra... Bon relat, caram. Anton.
Publica un comentari a l'entrada