dilluns, 19 de gener de 2009

La tramuntana


Diuen que demà tornaràs a bufar. M’agradaria tant poder dedicar-te un poema... però no puc. Potser fa massa temps que et conec. Què diria? Que omples les nits amb el teu brum? Que he arribat a enyorar, incomprensiblement, aquest brum quan era fora?... Acluco els ulls i veig els altres ulls, vermells, que s’amaguen ben ensota de les solapes dels abrics, les mans o la bufanda. Els carrers són plens de pols i tothom s’afanya a tornar a casa. Als marges, els arbres es tomben amb ímpetu cap a migjorn i a poc a poc van quedant esquitxats de bosses de plàstic, de papers. Els dies passen un rere l’altre, sense diferenciar-se. La pell i els cabells s’assequen. S’ha d’aguantar el volant amb força perquè el cotxe no envaeixi l’altra calçada. Anar a Girona és com anar a un altre món.... I aleshores, quan ja gairebé ningú hi pensa, tot, torna a calmar-se. Obro els ulls i veig un cel netíssim, un somni de cel, sense cap ombra de núvol, amb uns contorns de teulada que semblen dibuixats. I els colors, tan vius... Que podria dir, en aquest poema, que a hores d'ara ja no hagin dit tantes veus i tants poetes? Demà, asseguren els entesos, tornaràs a bufar... I jo, com sempre, t’odiaré i t’estimaré amb totes les meves forces, com s’odia i s’estima el poble que ens ha vist créixer, els pares, els amics, les parets encrostonades de l’escola on un dia jugàvem a fet a amagar... i, a l’Empordà, la tramuntana.
oooo
Tant si es presenta en forma diríem casolana com sobre una escala continental, el primer que fa aquest vent és netejar d’un cop d’escombra els núvols del cel. És un vent que vol cels nets i clars. Es produeix en una atmosfera de cristall, sota d’un espai meravellosament blau, esmerilat, metàl·lic, davant d’un cel gloriós, indiferent al seu ímpetu enfollit. A la nit xiula i bramula sota els cels més rutilants, d’una presència estel·lar més prodigiosa que es poden imaginar. Sobre l’atmosfera tensa, l’aire queda com rentat, els perfils tenen una cal·ligrafia incisiva, semblen dibuixats a la punta seca. Es produeix una màgia de la claredat: els termes del paisatge se us acosten com per art d’encantament; entre els vostres ulls i el món circumdant queden eliminades totes les interferències, totes les interposicions; les coses topen en la retina d’una manera directa i acusada. És un miratge. Així, mentre contemplàvem la devastació de l’hort, el Canigó semblava haver-se prodigiosament acostat. Cobert de neu, lleugerament rosada, semblava un enorme diamant; sobre les seves espatlles paquidèrmiques, la geometria de les seves arestes guspirejava en lluïssors roses i blaves. La muntanya tenia una fascinadora indiferència, una força d’una bellesa enlluernadora, que imantava la mirada.

Josep Pla, Escrits empordanesos
Obra completa de Josep Pla, Edicions Destino, 1992
oo
oo
oo
Foto: Flickr (Cristina MR)

4 comentaris:

rebaixes ha dit...

Es veu que la coneixes bé. Aquí tenim el cerç, però no és això que tant bé expliques...Anton.

Carme ha dit...

Fins i tot als qui només la sentim quan venim de visita... la tramuntana deixa fortes empremtes.

Asimetrich ha dit...

si la tramuntana llegís el que li dius es quedaria tan encantada que bufaria com un brisa. Genial!.

Jesús M. Tibau ha dit...

és cert, hi ha una certa relació d'amor-odi amb el vent. A Tortosa el patim també amb molta força i aquells dies es nota al comportament de la gent