dimarts, 6 de gener de 2009

Absència


La meva cambra
ho diu tot de tu
Un telèfon,
una fotografia vella
i una pantalla d’ordinador
amb el messenger obert
És tard
i a fora se sent
l’udol del vent,
aquest so tan persistent
que m'acompanyaoo
oooooo
ooooo
oo
Foto: Flickr (...Jaeja)

6 comentaris:

Carme ha dit...

Contenta de tornar-te a llegir. Un poema una mica trist però amb molt de sentiment que s'encomana

Jesús M. Tibau ha dit...

l'udol del vent no és un bon company

kennen ha dit...

l'absència era la teva, i els que udolàvem nosaltres.

torna a escriure més sovint!

per la resta, ànims (si els necessites)

Anna ha dit...

És trist sentir l'absència dins nostre. Una abraçada de companyia.

la Teresa ha dit...

Gràcies pels ànims! De vegades, simplement, costa escriure.... però quan s'hi torna és fantàstic!

qui sap si... ha dit...

La cambra està sola,
el llit desfet,
la roba tirada
per sobre els llençols.
Un telèfon
que no té línia.
Un marc que ha perdut
la fotografia.
Un fanal que s’encén,
una tarda que s’acaba.
Només queda més fort
que el vent,
el record de la teva veu.
Ella em repeteix,
tantes vegades
com cal:
“Estic amb tu,
no marxaré mai”.