dimecres, 22 d’abril de 2009

Sucre


El dia s’ha tornat a esfilagarsar com un núvol de sucre de les fires. Ara alliso el llençol amb la punta dels dits i només veig, al mig de tot, un fil, el darrer fil de tantes hores carregades de projectes. Tot és tan pesant i tot és tan eteri... Enrere han quedat els castells i les promeses, i encara més enrere les circumstàncies que no han volgut que cap torre s’enlairés per gratar el cel. És tard i no puc cridar sense que cap badall em surti per la boca. És tard i no puc cridar sense sentir que els músculs estan tan estovats com aquest fil. Lentament, m’ajauré i aclucaré els ulls i les parpelles. Lentament, deixaré que s’esmunyi aquesta llum.
o
o
o
Ahir a la tarda, la tarda era possible
o
o
Foto: Flickr (conxitam)