diumenge, 26 d’abril de 2009

Una lectora poc corrent


Els mecanismes que fan que una lectura et porti a o te’n recordi una altra, són difícils de capir. A mi, per exemple, Una lectora poc corrent d’Alan Bennett (Empúries, 2008, traducció d'Ernest Riera), m’ha fet venir al cap El que resta del dia de Kasuo Ishiguro. D’entrada, pot semblar que la reina d’Anglaterra té poca cosa a veure amb un majordom de l’alta noblesa britànica que acaba els seus dies com els va començar: servint. Tots dos, però, representen les dues cares d'una mateixa moneda. En saben tant, en Mr Stevens i la Reina, de fer el que s'espera que facin, que són incapaços de fer o, potser tan sols de pensar, en res més. El sistema i la societat els ho han inculcat des del bressol. I, ells, que són o s’han convertit en aquella mena de persones que troben el sentit de l'existència en el rigorós compliment dels deures, ho han assumit amb una naturalitat i un convenciment tan impecables com destructius. Una lectora poc corrent i El que resta del dia són els retrats fotogràfics d’un món i d’uns sistemes que pressentim que es perden, que es perdran d'aquí poc. I els seus protagonistes, els testimonis que ens recorden que no hi ha móns ni sistemes sense persones amb carn i óssos al darrere.
o
Tanmateix, aquí s’acaben tots els paral·lelismes. Perquè així com el viatge que emprèn Mr Stevens està d'antuvi condemnat al fracàs, la Reina d’Anglaterra troba en la lectura el revulsiu definitiu que l’hi permetrà alliberar-se de la presó daurada que fins fa poc ella mateixa no reconeixia com a presó. El to tan diferent de totes dues novel·les és més que revelador: les confessions en primera persona de Mr Stevens transmeten una tristesa pobra i fonda, d’aquelles que tothom comprèn però ningú gosa anomenar pel seu nom; en canvi, el narrador omniscient del descobriment de la literatura per part de la reina canta les veritats sense embuts, és irònic i engresca. A Mr Stevens, la vida se li escapoleix de les mans sense fer soroll. A la Reina d’Anglaterra, la vida se li clou amb el descobriment sorprenent d’unes possibilitats que al principi de la novel·la hagués estat totalment incapaç d’imaginar. I tot plegat, perquè això de llegir literatura, com ens recorda tantes vegades al llarg de la seva obra Alan Bennett, és així de senzill, així de misteriós i així de fantàstic.


El que també va descobrir era que un llibre menava cap a un altre llibre, que si li obrien portes a tot arreu on mirés i que els dies no eren prou llargs per poder llegir tot el que volia llegir.

Llegir un informe no és llegir. De fet, és l’antítesi de llegir. Un informe és un procés, carregat de fets i concret. Llegir és descurós, discursiu i perpètuament incitant. Un informe tanca un tema, la lectura l’obre.

Els llibres no tenen res a veure amb el fet de passar el temps. Tenen a veure amb altres vides i altres móns.

Poca gent, al cap i a la fi, havia vist més món que ella. Amb prou feines existia cap país que no hagués visitat, cap notable que no hagués conegut. Ella mateixa formava part de la parèplia dels fets. ¿Per què se sentia ara intrigada per llibres que, tant hi feia quantes coses més poguessin ser, tan sols eren un reflex o una versió del món? ¿Llibres? Ella ja havia vist la realitat.

L’atractiu, va pensar, rau en la indiferència: hi ha una mena de deferència en la literatura. Als llibres tant els és, qui se’ls llegeix, o si se’ls llegeix algú o no. Tots els lectors són iguals, incloent-hi a ella.

“Considero la literatura” – va escriure – “com un país vast cap a les fronteres llunyanes del qual viatjo, però a les quals mai no arribaré. I he començat massa tard. Mai no em podré posar al dia”.

“Els escriptors”, va decidir aviat la Reina, “probablement és millor conèixer-los dins les pàgines de les seves novel·les, i és millor que en la ment del lector siguin tan imaginaris com els personatges dels seus llibres”.
o
o
o
Foto: Flickr (vonMonkey)

7 comentaris:

Allau ha dit...

Una anàlisi brillant (inclosa la comparació amb Ishiguro) d'un llibret deliciós que mai no serà suficientment recomanat.

Vicent ha dit...

Interessant comparació. Jo he llegit el d'Ishiguro, l'altre no (però prenc nota).

Em va semblar irònicament divertit el moment en què Stevens parla de la superioritat del paisatge anglés. Divertit i trist perquè qui raona és un personatge patètic: orgullós de la superioritat britànica (el paisatge em sembla un símbol) tot i ocupar ell una posició de submissió a la societat; una posició que assumeix amb orgull.

Vaig parlar d'açò a una entrada del meu bloc:

http://laixeta.blogspot.com/2009/02/la-superioritat-del-paisatge-angles.html


Salutacions

Vicent ha dit...

Iéeee...! Torne a deixar un altre comentari. És que he llegit que publiques textos a Relats en Català. Jo també penge alguna coseta...

És Teresa el nom que fas servir allà?

papallonesenlallum ha dit...

Enriquidor, tanmateix passa amb la xarxa com amb els llibres, vas obrint i tancant i saltant a mons diferents.
Mes llibres a la llista!
:) gràcies!

la Teresa ha dit...

Gràcies pels vostres comentaris!

Vicent, a Relats en Català faig servir el pseudònim de "Sibil·la de Fortià". La major part dels meus textos els pots trobar també al bloc, però. Tens tota la raó amb això de la "superioritat del paisatge anglès". El paisatge és un símbol.

novesflors ha dit...

Acostumada a llegir els teus haikús, avui m'ha semblat que escrivies un llibre sencer :)
Jo no els he llegit, els llibres que esmentes, només he vist la pel·lícula "El que resta del dia" i m'ha agradat força.

Quadern de mots ha dit...

Hola llegint el teu comentari m'han fet venir ganes de llegir El que resta del dia, sento confesar que no n'havia sentit parlar (inculta de mi) M'agrada el teu nom del bloc i ara que t'he conegut m'hi aniré passejant.