Els meus “pensaments en veu alta” són cada cop més porucs i més genèrics. Em fa por de pronunciar-me quan sé que no disposo de tota la informació. O provar de remoure les consciències quan no estic segura de la veracitat de tanta informació dispersa. Cada dia que passa, el món és més complex. I les notícies, més subtils i polièdriques.
Tanmateix, mentre miro per la finestra, penso que potser ni la complexitat ni la polièdira no són el problema. Que, en el fons, aquesta ineptitud endèmica per pensar de debò, es redueix a un esmorzar de cap de setmana. Un esmorzar amb croissants de xocolata o torrades amb melmelada, i el suplement dominical del diari obert per la secció de moda. Un esmorzar com el d’aquest poema de Joan-Elies Adell. Un esmorzar com el de la meva taula d’una casa d’un carrer d’un poble d’un país del primer món.
Primer món
No m'arrisco a mirar per les finestres
aquest matí de diumenge. He llegit
el periòdic sense gaire interès,
fullejo els titulars, les notícies hostils
que ignoro como si pogués suprimir-les
amb la meua simple negació.
Torno, impunement, al cafè amb llet,
a les torrades, a les pàgines d'esports.
No escolto els crits dels xiquets
que juguen al carrer. També a la vida
li hem posat un doble vidre.
La degradació natural dels objectes
Edicions Proa, 2004
Foto: Flickr (Nick Leonard)
Entrades
3 comentaris:
Tan real com que sovint em passa el mateix.
Perquè no ens fereixin
les notícies ens aïllem de tot , del que és bo i del que no ho és.
jo ja fa anys, que he desconectat del tot, no supero el telenoticies sense unes llágrimes sobtades, o un crit d'horror.
totalment d'acord amb el pánic dels pensaments en veu alta.
una abraçada.
El sistema no és la veritat. La informació no pot fer créixer la intel·ligència. Cal filtrar-la que cadascú prengui la que li calgui i li convé.
Cadascú de nosaltres som "la informació" i la nostra no hem d'aturar-la.
Publica un comentari a l'entrada