Els científics encara no s’han posat d’acord en com i quan vam començar a fer ús del llenguatge tal i com l’entenem ara. En si, per exemple, va ser una aparició sobtada o gradual. O en si, originàriament, només hi havia una llengua o van ser unes quantes les que es van anar gestant a diferents punts del món. Tanmateix, poques coses ens fan tan humans. Som el que pensem, el que somiem, el que desitgem, el que recordem, el que aprenem... i tot això ho podem fer gràcies als mots i a les paraules.
Nosaltres, ben mirat
Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
ordenades, si voleu, amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, alguna vegada, habitem en elles:
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l’eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres
perquè ho anem assimilant,
perquè ho puguem convertir en paraules
i perduri en el temps,
el temps que no és res més
que un gran bosc de paraules.
I nosaltres som els pobladors d’aquest bosc.
I més d’un cop ens hem reconegut
en alguna antiquíssima soca,
com la reproducció estrafeta
d’una pintura antiga,
i hem restat indecisos
com aquell que desconeix la ciutat que visita.
Però la nostra missió és parlar.
Donar llum de paraula
a les coses inconcretes.
Elevar-les a la llum amb els braços de l’expressió viva
perquè triomfem en elles.
Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.
Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.
o
o
o
Entrades
7 comentaris:
Cada vegada estic més convençut que allò de "Una imatge val més que mil paraules" és simplement una mentida.
Desconeixia aquest poema i m'ha agradat molt. Som paraules i les paraules ens fan ser, ens permeten ancorar-nos a la vida, dir-la, i viure-la més intensament.
Salut!
Poema preciós, justa la mesura que ens posa en la importància d'allò senzill, de cada dia i únic, preciós, gràcies!
preciós, ara tot just estic descobrint com aprenem a parlar gràcies a la meva filla i és simplement màgia, cada dia una nova paraula, una nova estructura sintàctica... "juguem amb això, mama?" ...som llenguatge...
M'ha agradat tot el que he vist per aquest espai. És curiós, però sempre recordo aquest any: 1954.
No imagino un món sense paraules.
Un poema genial :)
Celebro que aquest poema us hagi agradat tant com a mi. Què faríem sense les paraules?
Júlia i en veu baixa, benvinguts al Paraules i mots!
Publica un comentari a l'entrada