El debat sobre l’article de Maria Mercè Marçal "Dona i poesia: més enllà i més ençà del mirall de la medusa” (Sota el signe del drac, Proses 1985-1997, Proa, 2004) està suscitant complicitats i controvèrsies. Més enllà del difícil accés al llarg dels segles de les dones a la cultura en general, hi ha hagut una marginació intencionada de les poetesses enfront als cànons literaris? De la mateixa manera que apliquem criteris geogràfics, socials o polítics, no hauríem d’aplicar també criteris de gènere a l’hora de valorar la rellevància d’una obra? Existeix realment una perspectiva femenina de fer literatura? Són preguntes que suren a l'aire, desafiadores, i que no tenen una resposta única. Rellegeixo les meves intervencions i penso que potser no he reeixit a dir el que volia dir. El llenguatge escrit, de vegades, és extremament ambigu. Però la Maria Mercè Marçal l’utilitza d’una manera sublim. Es nota que és un tema sobre el que ha reflexionat i reflexionat. Al final de tot, un poema carregat de simbolisme i de referències clàssiques:
Del cap diàfan del pare
et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
– esdevinguda monstre –
la nuesa cegada.
"Atenea" – ens diu la mateixa Maria Mercè Marçal – "neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empassat Metis, divinitat del seu poder (“La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original...” ha afirmat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit – normalment, és l’home qui neix de la dona i no al contrari –, Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei i de la Seva cultura – el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i ha utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura".
Copio el poema per penjar-lo al bloc i penso que tampoc hi ha cap genealogia femenina de la ciència, ni de l’economia, ni del dret, ni del lideratge... Som de debò tan diferents els homes i les dones? Dirigim, fem recerca, administrem... escrivim diferent? Siguin quines siguin les respostes a aquesta gran pregunta que sura a l’aire, la genealogia femenina que construïm en el futur per força haurà de fer un tomb a aquesta genealogia que coneixem, tan trista i tan antiga, la genealogia de la que ens parla Cristina Peri Rossi a Otra vez Eros:
Del cap diàfan del pare
et creies néixer
closa i armada.
Des de l’escut et fita
i t’emmiralla en pedra
– esdevinguda monstre –
la nuesa cegada.
"Atenea" – ens diu la mateixa Maria Mercè Marçal – "neix del cap de Zeus, qui, prèviament, s’havia empassat Metis, divinitat del seu poder (“La nostra cultura s’assenta sobre un matricidi original...” ha afirmat Luce Irigaray: nombrosos mites ho testifiquen). D’aquest estrany part invertit – normalment, és l’home qui neix de la dona i no al contrari –, Atenea en surt completament vestida i armada: sense contacte inicial amb la seva pròpia nuesa. No és gaire diferent l’experiència de l’escriptora: literàriament filla del Pare, de la Seva llei i de la Seva cultura – el gran part masculí contra-Natura-: del Pare que, en tot cas, ha deglutit i ha utilitzat la força femenina i l’ha fet invisible. No hi ha cap referent femení matern: no hi ha genealogia femenina de la cultura".
Copio el poema per penjar-lo al bloc i penso que tampoc hi ha cap genealogia femenina de la ciència, ni de l’economia, ni del dret, ni del lideratge... Som de debò tan diferents els homes i les dones? Dirigim, fem recerca, administrem... escrivim diferent? Siguin quines siguin les respostes a aquesta gran pregunta que sura a l’aire, la genealogia femenina que construïm en el futur per força haurà de fer un tomb a aquesta genealogia que coneixem, tan trista i tan antiga, la genealogia de la que ens parla Cristina Peri Rossi a Otra vez Eros:
u
Genealogía
Dulces antepasadas mías
ahogadas en el mar
o suicidas en jardines imaginarios
encerradas en castillos de muros lilas
y arrogantes
espléndidas en su desafío
a la biología elemental
que hace de una mujer una paridora
antes de ser en realidad una mujer
soberbias en su soledad
y en el pequeño escándalo de sus vidas
Tienen lugar en el herbolario
junto a ejemplares raros
de diversa nervadura.
Dulces antepasadas mías
ahogadas en el mar
o suicidas en jardines imaginarios
encerradas en castillos de muros lilas
y arrogantes
espléndidas en su desafío
a la biología elemental
que hace de una mujer una paridora
antes de ser en realidad una mujer
soberbias en su soledad
y en el pequeño escándalo de sus vidas
Tienen lugar en el herbolario
junto a ejemplares raros
de diversa nervadura.
o
o
Otra vez Eros (1994)
Entrades
5 comentaris:
una reflexió molt important. Moltes gràcies pels poemes :)
Crec més en els aspectes individuals (amb tots els condicionts possibles al llarg de la vida) que en els genèrics, sexe inclòs, que també existeixen i que simplement marquen pautes molt generals.
Miro les meves prestatgeries i fent-hi una ullada veig Dinesen, Wolf, Sontag,Leon, Rodoreda, Collins,Shelley,Yourcenar i Tamaro. La resta ( multiplicar per quaranta,+- ) són homes.
No sé què més puc dir. És així. I que jo sàpiga, al món hi ha més dones que homes, i viuen més anys.
Pere, potser tens raó: cada persona és un món. Tot i així, algunes experiències (l'embaràs, la menstruació, una determinada manera de viure la sexualitat...) són estrictament femenines i per força han de ser transmeses d'una determinada manera per les autores que, a la vegada, són dones.
Estranger, és innegable que els cànons són majoritàriament masculins, fruit de la dificultat d'accés a la cultura que ha tingut la dona al llarg de la història. Esperem que això canviï d'ara endavant i, de fet, penso que ja està canviant.
Una reflexió que no té un única resposta. La sensibilitat, la manera amb què entenem el món i la manera com l'expliquem i ens l'expliquem és únic. Única és la veu, el matís la fa diferent, única és l'olor, única la nostra manera de fer servir una llengua. Si els idiolectes existeixen, és necessari que les maneres de fer literatura estiguen limitades, encabides en les nostres condicions. O no!
Publica un comentari a l'entrada