Sí, ens vam conèixer a l’autobús. Però no va ser fins després d’un temps – quan ja vivíem junts i jo l’havia presentat a la família – que ens convencérem que l’autobús era potser un dels pocs llocs possibles per conèixer-nos. Que per què? Doncs, senzillament, perquè al carrer, per exemple, si ell m’hagués preguntat pel camp de l’Europa, jo li hagués assenyalat amb el braç una determinada direcció. I aquí, ja t’ho pots imaginar, s’hagués acabat tot. A l’autobús, en canvi, hi havia el seient del meu costat, que estava lliure. I també hi havia la mitja hora que faltava per baixar, una mitja hora llarga que vam omplir amb paraules sobre el temps, sobre Gràcia, sobre l’Àfrica, sobre música i sobre res.
Me’n recordo com si fos ara, d’aquell primer dia a l’autobus. Hi havia un nen amb una motxilla i un avi que s’aguantava amb un bastó. L’aire era fresc i fi, un aire nou, de primavera. I la gent, amb prou feines ens mirava. Sí, noia, la gent – encara que no en sigui conscient – té un sisè sentit. La intuïció, l’experiència... digue-li com vulguis. Aquell dia, per exemple, sabien del cert que ens acabàvem de conèixer. I això, als seus ulls, ens disculpava; no ens mereixíem cap retret. Érem un passatger i una passatgera d’autobús sense cap més lligam que el de la situació veïna dels seients. El nen llegia un llibre i l’avi mirava els carrers com si mirés una pel·lícula. Quan vam arribar a Lesseps, a dalt d’una teulada una gavina grossa va aixecar de cop el vol.
El que et deia... Les mirades, aquelles mirades dures com de pedra, van arribar molt més tard. Abans n’hi va haver d’altres. Mirades de sorpresa. De curiositat. D’interrogació. Mirades, fins i tot, d’indiferència. Però el dia que la meva parada es va convertir, ja definitivament, també en la seva, quan a la marquesina ens agafàvem ja sense vergonya de la mà, totes les mirades es van tornar, de cop i volta, de pedra. Érem ell i jo, i ens havíem conegut en aquella mateixa línia d’autobús. Una noia blanca amb un maletí de pell i un noi negre amb una gorra. D’això ja en fa quinze anys. Ara ho entens, oi? Només podien ser de pedra, les mirades. Que les coses han canviat molt? No sé què dir-te... No, ja fa temps que no agafo el setanta-quatre. Ara vaig en metro i, sí, de parelles com les nostres n’hi ha més d’una. Jo me les miro sempre, però no pas d’aquella manera. L’altra gent ... no ho sé. Et diria que fa temps que vaig deixar de voler saber-ho, però no seria tota la veritat.
Me’n recordo com si fos ara, d’aquell primer dia a l’autobus. Hi havia un nen amb una motxilla i un avi que s’aguantava amb un bastó. L’aire era fresc i fi, un aire nou, de primavera. I la gent, amb prou feines ens mirava. Sí, noia, la gent – encara que no en sigui conscient – té un sisè sentit. La intuïció, l’experiència... digue-li com vulguis. Aquell dia, per exemple, sabien del cert que ens acabàvem de conèixer. I això, als seus ulls, ens disculpava; no ens mereixíem cap retret. Érem un passatger i una passatgera d’autobús sense cap més lligam que el de la situació veïna dels seients. El nen llegia un llibre i l’avi mirava els carrers com si mirés una pel·lícula. Quan vam arribar a Lesseps, a dalt d’una teulada una gavina grossa va aixecar de cop el vol.
El que et deia... Les mirades, aquelles mirades dures com de pedra, van arribar molt més tard. Abans n’hi va haver d’altres. Mirades de sorpresa. De curiositat. D’interrogació. Mirades, fins i tot, d’indiferència. Però el dia que la meva parada es va convertir, ja definitivament, també en la seva, quan a la marquesina ens agafàvem ja sense vergonya de la mà, totes les mirades es van tornar, de cop i volta, de pedra. Érem ell i jo, i ens havíem conegut en aquella mateixa línia d’autobús. Una noia blanca amb un maletí de pell i un noi negre amb una gorra. D’això ja en fa quinze anys. Ara ho entens, oi? Només podien ser de pedra, les mirades. Que les coses han canviat molt? No sé què dir-te... No, ja fa temps que no agafo el setanta-quatre. Ara vaig en metro i, sí, de parelles com les nostres n’hi ha més d’una. Jo me les miro sempre, però no pas d’aquella manera. L’altra gent ... no ho sé. Et diria que fa temps que vaig deixar de voler saber-ho, però no seria tota la veritat.
Foto: Flickr (habatxt029)
5 comentaris:
I qui sap mai "tota" la veritat?
Mai, mai no la sabem tota la veritat... ens interpretem constantment bé o malament.
Un bon relat, Teresa!
Coinicdeixo amb la Carme, molt bon relat! encertat, i real.
una abraçada.
Teniu raó. Mai no sabem tota la veritat (i encara sort que sigui així...).
Celebro que us hagi agradat.
...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...
desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ
TE SIGO TU BLOG
CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...
AFECTUOSAMENTE
PARAULES I MOTS
ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE CHOCOLATE, EL NAZARENO- LOVE STORY,- Y- CABALLO, .
José
ramón...
Publica un comentari a l'entrada