dijous, 8 d’abril de 2010

Gaies



Era un planeta sense terra. El mar – immens – l’engolia implacable de nord a sud i d’est a oest. Tot era blau. Tot era sal. Tot era aigua. Només uns quants illots, minúsculs, es dreçaven com taques diminutes entre la remor perpètua de les ones. Els ancians i la quitxalla s’hi passaven hores. Miraven el cel. Apamaven consirosos el redós de terra eixuta que tenien sota els peus. Somiaven arbres. El temps era fet d’una altra pasta, al mig del mar. Tots els vaixells lliscaven llunyans i lliures. Les gavines sobrevolaven els vaixells. I només de tant en tant un peix lluent saltava rabent entre l’escuma. En aquest planeta sense terra del que us parlo, tot era blau, tot era sal, tot era aigua. Però mai, ni tan sols quan es feia fosc i brillaven els estels, les ones deixaven de parlar.

Era un planeta sense mar. La terra – amb replecs i clivelles i sutures – ho abastava tot fins als fons dels fons de tots els horitzons possibles. Roig. Groc. Verd. Gris. Negre. Només els rius, finíssims, ribetejaven igual de líquids de les muntanyes fins els llacs minúsculs. Els ancians i la quitxalla s’hi passaven hores, a les ribes d’aquests llacs. Abocaven el cap a la seva superfície per escrutar-ne el fons. Llançaven còdols. S’hi emmirallaven. A voltes, dissertaven sobre el gran misteri del no-res i l’infinit. El temps passava tan de pressa, al mig d’aquest mosaic de móns. Turons al sud. Ciutats al nord. Deserts a l’oest. Els cims nevats de l’est. Hi havia boscos, prats, terres de totes les textures i colors, en aquest planeta sense mar. A estones, s'hi escoltava un gran silenci.

Foto: Flickr (alles-schlumpf)

4 comentaris:

estrip ha dit...

explicat així les dues possibilitat són maques. Però unim-les! amb mar i amb terra!

Estranger ha dit...

El mar té la seva poètica.Em penso que el prefereixes, tot i que hi manqui el gran silenci. Sort n´hi ha de tenir-los tots dos. I llàstima no ser una mica més vell o tant sols un nen.

M´ha agradat.El veig molt futurista, no sé ben bé perquè.Potser és la foto, ves a saber.

la Teresa ha dit...

Estranger, potser sí que tens raó i en el fons sempre he preferit el mar. No havia pensat en aquest vessant futurista del que parles, però ben mirat...

La lectira corrent ha dit...

El primer planeta m'ha fet pensar en la Terra als seus inicis, quan no hi havia muntanyes ni mars profunds i gairebé tota la Terra era recoberta d'aigua. Però tampoc no hi havia vida i quan es va iniciar, durant milers de milions d'anys va ser microscòpica.

Molt bonic.