Peanuts

Al capdavall, tot es redueix a controlar les entrades i les sortides. Ho fan els enginyers, les botigues de roba, els bancs.... Pagues i et paguen. I si pagues més del que et paguen, cagada pastoret. Ja m’ho deia la meva mare: nena, en una casa no en poden sortir més que no n’entren... Sembla tan elemental, oi? Però em va costar més d’un any d’adonar-me’n. Amb la crisi, les avantatges de tenir un sou variable es van convertir en inconvenients, i de mica en mica vaig anar assumint que, de fet, podia prescindir perfectamentd e la plaça de pàrquing, del lloguer de l’apartament de la costa o, fins i tot, d’algun concert. Però tot això, eren peanuts, que diuen els anglesos. La sortida principal – la que de debò marcava la diferència, la que em trauria del carreró sense sortida on semblava estar atrapada – duia barba de dos dies i de tant en tant es deixava els mitjons bruts al sofà del menjador. Calia actuar amb contundència, sense deixar cap escletxa oberta. I ho vaig fer. Li vaig dir: 

_ Carles, m’agrades, ja ho saps. Tens una conversa que enganxa i no he tingut millors polvos que els teus. Però si les meves comissions han baixat les teves sempre han estat inexistents. I del sou base, més val que no en parlem...

Fa dos mesos i tres dies que visc sola. Encara no m’he acabat d’acostumar a girar-me i trobar l’altra banda del llit freda. També trobo a faltar que algú em parli de les estrelles i de les constel·lacions quan de nit el cel no té cap núvol. Però les entrades són les entrades i les sortides com les d’en Carles són les sortides... Ja ho he dit al principi: al capdavall, tot plegat es redueix a controlar-les. I la resta.... peanuts.

Foto: Flickr (Biels' @ Gabriel Machado)