dijous, 10 de juny de 2010

Pells


Ens hem despullat
i hem plegat la roba
en un racó.
Ara, tot fa flaire de net,
i no sabem què dir-nos.
o
o
o
Foto: Flickr (Matt West)


Pells: el vaig publicar en aquest mateix espai el 14 de juny de l'any passat. Vaig tenir molts comentaris encoratjadors, i precisament per això el vaig decidir esborrar a principis de maig d'enguany i presentar-lo al concurs d'e-poemes de La Vanguardia

Tothom coincideix a afirmar que les noves tecnologies estan transformant profundament la manera de crear, de consumir i d'entendre la literatura. Abans, per exemple, no haguéssim pogut accedir amb un clic als més de 1.100 poemes que es van enviar. Tampoc haguéssim pogut encetar debats col·lectius sobre la importància de la rima, la decisió del jurat o la definició de la pròpia poesia. I encara hi afegiré que probablement jo tampoc hagués tingut cap possibilitat de publicar i d'esborrar el poema al bloc ni de rejovenir deu anys en qüestió de dies. El món virtual, com tots els móns, té moltes cares, moltes llums i moltes ombres. 

Però vaig quedar finalista, m'enviaran un llibre de Joan Maragall a casa i estic contenta.

11 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

preciós

Pais secret ha dit...

Potser no fa falta dir res, deixar les paraules en un racó plegades amb la roba i que parlin les pells.

Una abraçada

sargantana ha dit...

dons es veritat..potser ni calen les paraules...

papallonesenlallum ha dit...

Es fantastic, com has trasmès una sensació de serenor dins una imatge tan tendra.
enhorabona.
:)

Carme ha dit...

M'agrada l'instant que descrius. Segur curtíssim, però intens, després parlaran les pells o le s paraules o els dues coses, però aquest instant em sembla magnífic.

novesflors ha dit...

La companyia, l'entesa, de vegades, supleix els mots.

Ferran Cerdans ha dit...

alguna vegada he viscut aquestes paraules... bona!

Joana ha dit...

Només una mirada? i el silenci ...per resposta...res més...
Preciós!

qui sap si... ha dit...

Et miro als ulls
i veig les ninetes
que em van enamorar,
descobreixo de nou
tot el teu mon
que dia a dia
havia fet meu.
Trenco el silenci
amb un t’estimo callat,
però evident
i resolc
amb el mateix silenci,
compromès,
enamorar-te de nou
i ara per sempre.

Anna ha dit...

Preciós. Estic segura que no cal cap paraula en un instant aixís.

onatge ha dit...

Felicitats pel preimi.

Quan les paraules
reposen entonem
la cançó dels sentits
al pentagrama de la pell...,
i mentre un canta
l'altra posa la música
i esdevenim a un sol crit...

Una abraçada des del far.
onatge