Versos al castell

Llibertat

Es desfà un núvol

amb forma de bastó.

Queda el cel,

que de tan blau acull

quimeres. Qui fos ocell!

Foto: John Lambert Pearson (Flickr)

Primavera a l'hort

D'un dia a l'altre,
el roser i la malva
plens de poncelles.

Cireres verdes
rodolen a la vora
d'un fruiter bord.

En la nit fresca,
com il·luminen els estels
l'aigua del rec!


Segon Premi de Haikú Grau Miró 2018


Foto: Andreas Rockstein (Flickr)

Primera tanka de tardor

Les fulles grogues

esteses sobre el terra.

Quina de totes

caigué primer de l’arbre,

silent, 
         i en quin segon?

Foto: Xavi (Flickr)

Pregària

De dia reso al déu de les petites coses.

Li demano un cafè amb llet 
                           per esmorzar,

poder continuar passejant sola 
                                       al bosc i pel carrer,

i que la música em faci 
                       aquelles pessigolles.

És el déu que més m’estimo,

perquè seu és el regne de les coses importants.



Foto: Alberto Castillo (Flickr)

Llibres-mirall

Tots els llibres que llegim

parlen de tu i de mi.

De les nostres dèries, ben servades al rebost.

I del regust de cop de puny al cor

que encara masteguem

- mal que ens dolgui reconèixer-ho.

Tots els llibres que escrivim

parlen de nosaltres.

Ens hi veuen, en cada lletra.

Amb els quatre ulls voltats de venes blaves

i les mans que ofereixen tremoloses els palmells

            - per més que ens les posem a les butxaques.

Foto: Lali Masriera (Flickr)

.

Osmosi inversa

Pels passadissos i les habitacions de l’hospital

s'hi ha empeltat un complex entramat

de membranes semipermeables

que, així, sigil·losament,
com qui no vol la cosa,

separa

            pacients                                              d’acompanyants

            els enllitats                                         dels que caminen

            els que criden a la nit                         dels que els escolten en silenci

            els que van al lavabo sols                  dels que fan servir la cunya

           

És el mateix entramat,

adust, roí, inenarrable,

que a fora separa

            “normals”                                          de “discapacitats”

            els que treballen                                dels que no troben feina

            els que tenen casa                              dels que dormen al carrer

            els que els cor els bull d’amor          dels que s’assequen de buidor          

           

N’hi ha prou amb traspassar una vegada

una d’aquestes tantes membranes

per adonar-se de com n’és de fàcil

esmunyir-se, així, per osmosi,

cap a la banda dreta d’aquest poema.

En canvi, la força que s’ha d’exercir

per emprendre el canvi invers,

el que va de dreta a esquerra,

és despietadament titànica.
Gairebé tant, com la joia de sortir-se'n.

Foto: M.G.N. - Marcel (Flickr) 

Fan mal,

alguns records.

Punxa,

aquesta flaire de voler-ho tot

en cada fulla que reneix

i pinta el cel.

L’abril té aquestes coses.

Al matí el sol escalfa

el got de llet de l’esmorzar.

Al capvespre l’aire tremola

de tan prim.

Al balcó una ploma balanceja

sense acabar de caure a terra.

Sempre deies

que si de debò t’havies de reencarnar,

que fos en un ocell.

Foto: Meritxell Canals (Flickr) 

Exposició "Fages Art Viu"

Alegries

Mai havia vist les Rambles

tan exultants com ara!

La llum ho embolcalla tot

i té la insòlita mesura justa.

Els menús són bons i ben barats.

La passió es desboca ufanosa

en les parelles.

Les baldes dels portals diuen passeu!

Per res del món voldria anar enlloc més

ni transformar-me en ningú altre.

Per res del món voldria dur rellotge.

Mai havia vist les Rambles

tan exultants com ara!

Els caps busquen els caps

i els ulls les boques.

Els braços branden l’aire

com banderes.

Els peus marquen cofois

els ritmes de la terra.

M’encisa, aquesta dansa!

M'enarta, saber que tots tenim el cor ardent

i que som prínceps i princeses!

Aquest batec de temps

definitivament és màgic.

Un perfum lleuger de flors

impregna els arbres blancs de les voreres.

Els turistes canten òpera.

La música és a tot arreu

i els ocells són missatgers de les petites alegries que,

com les taques i les pinzellades dels quadres dels artistes,

s’arremolinen en un gran tsunami d’emocions

que, imparable, encalça l’infinit.

Imatge: Quadre de Carme Porqueras Planas "blueeyes"