Sense títol

A vegades el cos o la ment o tot plegat et diuen prou. T’escarxofes al sofà. Passes les hores mirant una pantalla. Surts. Menges. Menges molt. Galetes de xocolata, si pot ser. Parles més amb la parella i la família i els amics. Et passes les hores parlant. Et dius que això, de fet, és normal, que tens molta feina i que sempre vas amunt i avall. Que per força has de tenir estrès. Que llevar-se d’hora i anar a dormir tard no ho aguanta ningú. Que un dia i dos sí, però que si se n’ajunten gaires ja no ets tu. Que, parlant de dies, la vida – tothom ho diu – representa que no en té més de quatre. I conclous que tot és tan relatiu i tan efímer. Que tot té moltes cares i molts vèrtexs. Que, al capdavall, tot ve que s’acaba... Proves d’anar a dormir més d’hora però t’enganxes a una sèrie que abans trobaves xorra. No mires el bloc. No et connectes a la UOC. No vols veure res que et recordi a una vida passada en que penjar un post o acabar una prova d’avaluació continuada et produïa plaer i angoixa. Te’n rius, de tu mateixa... I continues menjant galetes de xocolata per comprovar que et provoquen mal de ventre. Aleshores, un dia que aparentment és com els altres sents una fiblada al fons que identifiques de recança. Et repeteixes que això d’escriure no és res més que un vici. Que ningú et llegeix. Que què ho fa que tot hi deixar-ho tot periòdicament ho vulguis tornar a endegar una vegada i una altra. Que ja has estudiat prou. Que, comptat i debatut, no has fet res més que estudiar. Que a casa teva els llibres fa temps que no hi caben. Que potser sí que tens un problema ... Però tornes a llegir. Com qui no vol la cosa et connectes al bloc i a la UOC i al blocsdelletres. Descobreixes un autor de qui no havies sentit a parlar mai. Se t’acuden idees de posts sense buscar-les. Tecleges. Al capdavall, et dius, sempre hi ha algú que et llegeix i que et comenta. I si no, potser tampoc hi fa res. Llegeixes. Escrius. Bloqueges. Somies. Menges galetes. Vius... I els dies i les hores, això sí, continuen passant igual de lentes o iguals de ràpides.

o

o

o

Foto: Flickr (Piterson)

Vent

Una vegada més
he escanyat el temps
a base d’històries impossibles.
Les tenyeixo, les rento i les pentino
amb una destresa freda
que fa temps que no m’espanta.
Misteriosament mesella
m’entesto a no deixar de somiar mai,
com si el vent no tingués prou força
per esbullar els cabells i les mentides.
El món, ben pensat,
no és res més que això,
un gran collage fet de fotos belles
que s’esquincen.
I a mi m’agraden més les capses
que els regals.
o
o
o
Foto: Flickr (Denis Collette...!)

Pluja

Qui marca el temps,
el vell despertador de la tauleta
o aquest xim-xim que renta els arbres i el ciment

més enllà de la finestra?
Si us plau, no t’entestis a voler conèixer el secret
que tot ho mulla.
L’alba trencarà a pesar de l’aigua,
i de res ens haurà servit esperar, frisosos,
com els enamorats esperen,
si les hores ja són mortes.

o

o

Foto: Flickr (The Blind Glass)

Dietari de Poesia Catalana Actual: Metaliteratures

Per fi he lliurat el comentari de «Segona visió de març» de Pere Gimferrer (Els Miralls, 1970). La poesia de Pere Gimferrer no és fàcil. Gimferrer experimenta. Introdueix noves formes d’expressió. Juga amb el llenguatge. El manipula. L’esprem. L’esprem tant que, de fet, no s’està de traslladar les seves reflexions metaliteràries al mateix poema en un dels seus salts tan torbadors.

Tanmateix, aquesta dèria de parlar de la literatura des de la literatura no és pas tan estranya. En l’àmbit de la poesia, Eliot, per exemple, hi fou un gran afeccionat. En novel·la, em vénen al cap dues de les meves últimes lectures – L’últim home que parlava català i Els jugadors de whist. Totes dues excel·lents i totes dues recomanables. I totes dues amb escriptors i escriptores entre els seus personatges principals. S’espera que les obres literàries ens parlin fonamentalment de la vida. No es pot negar que el fet d’escriure – d’enfrontar-se a una fulla en blanc – és també part de la vida, si més no de la dels autors. Però de vegades em pregunto si tanta reflexió – en el cas de Gimferrer, molt intel·lectual i molt metafísica – pot tenir un interès diguem-ne que universal o si , per contra, només té una certa gràcia pel lector que també vol o desitja o li agrada o ha provat o vol provar d’escriure. I aquí entraríem a discutir a qui se suposa que ha d'anar adreçada la poesia i la literatura. I si, per exemple, hi ha diferents nivells de lectura o diferents nivells de públic lector.

o

o

Com els homes que s’acompleixen en l’acció, o en el
desig, o amb un cos tebi al fons d’un carreró,
al fons d’un diorama com els que hi havia abans a
Colón, representant la descoberta d’Amèrica, a l’es-
til de les composicions d’època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares,
pintades amb un drac verd que ensenyava els ullals
a darrer terme,
i tots a la piragua –els qui travessem les negres aigües
del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat
de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
a la corol·la tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contacte
amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb
la consciència
que ens espera en un cocktail –i aquell home de smo-
king
és ja un home tan mort com un actor de cinema.

o

o

Pere Gimferrer

Segona visió de març (fragment)

Els Miralls (1970)

Haikú

o Miro la nit

Més enllà de les teulades

... les estrelles
o
o

Foto: Flickr (Mr Geoff)

Blanc de pantalla

A sobre del blanc
(el blanc de sempre),
hi ha les lletres.
Les lletres dures.
Les lletres que s’acoblen
i es deslliguen.
Les lletres sense dits.

És, ben mirat, una cerca
tan immensa com estèril.
Consisteix a teclejar el teu nom
a dintre d’una caixa blanca,
a esperar que el no-res
es faci tot,
a no desviar els ulls,
a seure.