dilluns, 26 d’octubre de 2009

Pluja


Qui marca el temps,
el vell despertador de la tauleta
o aquest xim-xim que renta els arbres i el ciment
més enllà de la finestra?
Si us plau, no t’entestis a voler conèixer el secret
que tot ho mulla.
L’alba trencarà a pesar de l’aigua,
i de res ens haurà servit esperar, frisosos,
com els enamorats esperen,
si les hores ja són mortes.

o
o
Foto: Flickr (The Blind Glass)

4 comentaris:

Sandra D,Roig ha dit...

Teresa, quan vull una sensació de calma vinsa, i em sorprenc respirant més tranquila,i assolint un suspir enmig de l'ensordidor sò dels telefons.
Gràcies, una abraçada.

Joana ha dit...

Jo crec que el temps s'atura quan plu amb aquel xim-xim...tan relaxant!

Helena Bonals ha dit...

Entre l'artifici i la natura, entre el pas del temps i la pervivència del sentiment.

Amb el teu llenguatge sempre amb el punt just de claredat.

qui sap si... ha dit...

El temps em rodola
en una espiral descendent,
esperant l’instant
d’aturar-se un moment.
Gira baixant sobre el seu eix
com les fulles de l’arbre
que la tardor despulla,
és cosa del temps.
Gira baixant com la bola de neu
per la pendent
que l’hivern ha vestit,
és cosa del temps.
Gira com els cossos,
rodolant per un terra indiferent
als seus giravolts,
estimant-se,
és cosa del temps.
I el temps que tot ho guanya,
veurà com les forces minven,
mentre és fan grans els enamorats,
però no són mortes les seves hores,
són més lentes, més plenes,
amb tots els records del món
per fer-les desitjoses d’infinites pluges,
per encetar de nou el camí vell
ple de paraules explicades
amb tota la cura del món.
Encara hi ha temps.