dijous, 22 d’octubre de 2009

Blanc de pantalla

A sobre del blanc
(el blanc de sempre),
hi ha les lletres.
Les lletres dures.
Les lletres que s’acoblen
i es deslliguen.
Les lletres sense dits.

És, ben mirat, una cerca
tan immensa com estèril.
Consisteix a teclejar el teu nom
a dintre d’una caixa blanca,
a esperar que el no-res
es faci tot,
a no desviar els ulls,
a seure.

3 comentaris:

Pais secret ha dit...

Quin prodigi teclejar el seu nom i que per art de màgia un enllaç ens digui que encara respira.

Si teclejo el meu, res de nou, probablement, però sempre et pots trobar alguna sorpresa. Una multa, per exemple.

És tan misteriós com bell aquest poema Teresa

Helena Bonals ha dit...

A mi m'agraden les lletres amb un bon espai en blanc per respirar: els poemes.

Met ha dit...

Lletres que són la nostra àncora en aquest oceà virtual que per sort, i per molts anys, es noderix del món real.