dilluns, 26 d’octubre de 2009

Dietari de Poesia Catalana Actual: Metaliteratures

Per fi he lliurat el comentari de «Segona visió de març» de Pere Gimferrer (Els Miralls, 1970). La poesia de Pere Gimferrer no és fàcil. Gimferrer experimenta. Introdueix noves formes d’expressió. Juga amb el llenguatge. El manipula. L’esprem. L’esprem tant que, de fet, no s’està de traslladar les seves reflexions metaliteràries al mateix poema en un dels seus salts tan torbadors.

Tanmateix, aquesta dèria de parlar de la literatura des de la literatura no és pas tan estranya. En l’àmbit de la poesia, Eliot, per exemple, hi fou un gran afeccionat. En novel·la, em vénen al cap dues de les meves últimes lectures – L’últim home que parlava català i Els jugadors de whist. Totes dues excel·lents i totes dues recomanables. I totes dues amb escriptors i escriptores entre els seus personatges principals. S’espera que les obres literàries ens parlin fonamentalment de la vida. No es pot negar que el fet d’escriure – d’enfrontar-se a una fulla en blanc – és també part de la vida, si més no de la dels autors. Però de vegades em pregunto si tanta reflexió – en el cas de Gimferrer, molt intel·lectual i molt metafísica – pot tenir un interès diguem-ne que universal o si , per contra, només té una certa gràcia pel lector que també vol o desitja o li agrada o ha provat o vol provar d’escriure. I aquí entraríem a discutir a qui se suposa que ha d'anar adreçada la poesia i la literatura. I si, per exemple, hi ha diferents nivells de lectura o diferents nivells de públic lector.
o
o
Com els homes que s’acompleixen en l’acció, o en el
desig, o amb un cos tebi al fons d’un carreró,
al fons d’un diorama com els que hi havia abans a
Colón, representant la descoberta d’Amèrica, a l’es-
til de les composicions d’època del segle passat,
encara que es movia una mica el paper de les atzavares,
pintades amb un drac verd que ensenyava els ullals
a darrer terme,
i tots a la piragua –els qui travessem les negres aigües
del Leteu,
així el poema alhora pateix de la imperiosa necessitat
de designar el real
i no el pot designar: li calen les paràfrasis
per al·ludir al trànsit d’un núvol, a l’estiu,
a la corol·la tèbia que es desfà dins els llavis,
al sentiment de nostàlgia, a la por, a la presa de contacte
amb les obscuritats de la memòria,
allò que fa i desfà el poema, la pèrdua de contacte amb
la consciència
que ens espera en un cocktail –i aquell home de smo-
king
és ja un home tan mort com un actor de cinema.
o
o
Pere Gimferrer
Segona visió de març (fragment)
Els Miralls (1970)

3 comentaris:

novesflors ha dit...

Pense que un text literari ofereix diverses possibles lectures, sobretot si no és un text simple.
Una altra qüestió és a qui va adreçada la literatura. Segurament, en primer lloc, a tu mateix, que escrius perquè t'abelleix fer-ho creativament, la qual cosa no vol dir que això siga com entrar en un recipient tancat, el camí és obert perquè puga transcendir als possibles lectors que, amb les seues i diverses lectures, segurament enriqueixen el text original. Jo així ho veig.

Elisenda ha dit...

Suposo que la literatura és una temàtica que podria situar-se al nivell de qualsevol altra i, per tant, de la mateixa manera que a algú li pot agradar (o no) llegir sobre les eines que utilitzava l'homo habilis -per exemple-, a algú altre li pot produir més o menys benestar el fet de llegir sobre literatura. Potser sí que hi ha diferents nivells de lectura i diferents nivells de públic, però sense que això impliqui que uns siguin millors que els altres.
Sí que és cert que per llegir sobre literatura cal tenir un cert control previ de la matèria i, sobretot, un interès prou desenvolupat, però és així de la mateixa manera que passa amb tants altres camps del coneixement humà i, al capdavall, sempre hi ha la possibilitat que el lector no especialitzat faci la seva lectura i interpretació fins allà on els seus coneixements li permetin arribar; una pràctica que, per decomptat, és totalment lícita.

I fent ara un salt cap a la subjectivitat, personalment m'encanta llegir sobre literatura. Jo no he llegit Els jugadors de whist, però sí que n'he devorat la cítica que Lluís Muntada va escriure a L'Avenç. Si no hi has topat i t'agrada endinsar-te en el món de la metaliteratura, te la recomano fervorosament! :)

Estranger ha dit...

Hi ha un llibre de l´Italo Calvino,que es diu "Porqué leer a los clásicos", un assaig molt entenedor sobre alguns dels grans autors literari, i que encara rellegeixo de tant en tant.Penso que és bo tenir una certa base i anar avançant cap a textos que ens vagin omplint certes expectatives en forma de nous estils i nous autors.De fet,crec que és una evolució que cada persona fa a la seva manera i segons les seves pròpies inquietuds.I quan es té un cert camí recorregut, l´escriure ve per si sol, i es va mantenint si no es té un exagerat esperit crític davant el que hom mateix mira d´expressar amb paraules.