dilluns, 5 de maig de 2008

Brussel·les


En Nouredine d’Oppeurs, tretze anys a l’Oficina de Projectes Horitzontals, va mirar el cul de la tassa amb una desolació infinita. Només hi havia mig dit de líquid i, per més inri, gelat! Va arronsar les espatlles i es va deixar caure, els braços morts, a la cadira giratòria. Se sentia exhaust, com si la frase categòrica de Mr. Ripley l’hagués esventrat per treure-li la sang d’una revolada. L’esquena quasi tocant a la finestra, el cos encarat a la paret tapiada de prestatges, es va quedar uns segons que després li van semblar misteriosament sostrets del temps sense moure ni un múscul.

Així doncs, ja estava tot dat i beneït! Els rumors feia temps que anaven i venien dels passadissos, s’alleugerien i es carregaven, es tornaven a alleugerir i es tornaven a carregar, com si fossin cabassos d’anar a comprar. Primer, va ser el nou director d’àrea, que s’atabalava amb tanta paperassa. Després, l’Oficina, que havia de créixer i necessitava espai. I, ja cap al final, el “paperless” com a tendència universal i ineludible, que només feia que guanyar partidaris. «Ni en Ripley ni el director d’àrea hi tenen res a veure. Això ve de més amunt i, a més, depassa els límits de la pròpia Oficina. Els de l’Oficina de Projectes Verticals ja tenen el sistema mig muntat», sostenien les fonts que gaudien d'un cert reconeixement.

En Nouredine d’Oppeurs es va posar les ulleres i es va alçar. Tenia els ulls vermells i la cara blanca com la cera. Finalment, els rumors havien cristal·litzat en un «Només dues lleixes per persona; la resta, ha d’estar escanejat en tres setmanes». En aquell moment, el somriure d’anunci de dentífric de Mr. Ripley se li havia encastat a les entranyes. Redéu! Com odiava aquella mandíbula de Hugh Grant sense cap tall de maquineta. Els músculs encara enravenats, va caminar fins a situar-se a l’altre costat de l’estança, el nas a pocs centímetres del prestatge de les propostes de xarxes temàtiques rebutjades. Si almenys algú li pogués dir on carai estava aquest més amunt que tot ho capgirava...

Quan uns minuts més tard la Birgitta va arribar, una tassa fumejant en una mà i una galeta danesa a l’altra, ell ja havia obert l’arxivador “PRXH9006-III-87-Estudi preliminar dels impactes socials, ambientals i econòmics de la implantació de sistemes d’energies renovables d’eficiència baixa i disseny experimental en comunitats aïllades i amb un grau de sensibilització mig”. Profundament concentrat, havia acariciat la superfície esgrogueïda de les actes de reunions, algunes encara picades a màquina; s’havia aturat en els esborranys dels informes que tant de temps li havien consumit; havia llegit les invitacions a les jornades i congressos de la SEIPEA (la Societat Europea per a la Implantació Progressiva de les Energies Alternatives); i, amb una recança continguda, havia estripat el rebut oficial de denegació de la segona proposta.

— Això és una bestiesa... — les quatre paraules li havien sortit de l’ànima
— Vinga, no n’hi ha per tant... Sabies que això passaria un dia o altre

Ell se la va mirar de cap a peus.

—Doncs, no, no ho sabia... Tu, potser, sí? – va preguntar pujant el to de veu — sabies que el projecte PRXH9006-III-87 desapareixeria per sempre? Que tota la feina de dos anys hauria estat en va?

La Birgitta, que a la sala de reunions havia rigut per sota el nas quan en Nouredine, els llavis tremolosos, havia suplicat que s’ampliés el límit de dues lleixes per project manager fins a quatre, ara, amb tota l'estesa d'arxivadors al davant, se sentia el cor petit.

— Nouredine, podràs fer que escanegin la informació important...
— Sí, és clar, i ho farà el supercompetent Servei Administratiu Central, que dissenyarà un pla de treball de cinc anys per fer-ho i m’extraviarà la meitat dels papers... — va interrompre.

La Birgitta, amb prou feines un any a Brussel·les i a l’Oficina, no va gosar contradir-lo. Entre les poques coses que sabia del laberíntic entramat interdepartamental de l’Oficina, hi havia la pèssima i ben guanyada reputació dels Serveis Administratius Centrals. Va mirar cap a la finestra; una cortina de gotes fines espetegava contra el vidre. Visiblement estovat per la seva sobtada cara de patiment contingut, en Nouredine d’Oppreus es va recolzar a la paret i va anar abaixant l’ímpetu inicial de la conversa, fins a quedar-se amb un filet de veu. El seu, el d’en Nouredine, va pensar la Birgitta.

— Vosaltres, rai, que acabeu d'aterrar... Tota aquesta documentació no us diu res, ja me n'adono. Jo, en canvi... són molts anys. I molta gent treballant-hi, gent que ja se n’ha anat — va tornar a obrir l’arxivador després de fer una pausa que a la Birgitta se li va fer eterna — aquest projecte, per exemple, el de la SEIPEA, tu no saps les actes, informes, recomanacions,... que es van arribar a redactar. A la segona fase, és clar, la Comissió Avaluadora va denegar el finançament; però, mentrestant... Pensa que llavors ni tan sols existia l’Oficina de Projectes Verticals. Se la van treure de la màniga uns quants anys després — va dir mentre es pentinava els quatre cabells que encara li queien sobre les orelles.

La Birgitta va decidir deixar de banda les velles rivalitats amb l’Oficina de Projectes Verticals i tirar pel dret.

— I... quin era l’objectiu del projecte? — va preguntar mentre donava un cop d’ull a l’arxivador
— Ja veus quin és el títol: estudi preliminar dels impactes socials, ambientals i econòmics de la implantació de sistemes d’energies renovables d’eficiència baixa i de disseny experimental en comunitats aïllades i amb un grau de sensibilització mig — va recitar de memòria.
— Vull dir, si s’havia de fer un estudi per algun Estat Membre, o per la Comissió... o una llista de recomanacions per una sèrie de comunitats seleccionades... o... presentar un pla de treball per l’administració local?

En Nouredine d’Oppeurs, en altre temps estudiant destacat de l'Imperial College de Londres, es va quedar uns segons, altre cop semblaven sostrets del temps, en el més absoluts dels silencis.

— No me’n recordo, però... totes aquestes actes, si no es tenen ben controlades... — i es va posar les mans al cap, com si aquest li pogués caure en qualsevol moment, esberlat al terra.
oo
De sobte, la veu.
pp
— Nouredine, no t’hi encaparris, home. Si no s’escanegen tots aquests paperots acabaran podrits com una poma vella. Que no ho veus, que els folis que fem servir són tan poca cosa que, deixats a la bona de Déu, no durarien més de cinquanta anys?

El que havia parlat, la corbata rosa impecable, era l’Stephen Ripley, quaranta anys i cap de la secció dels projectes energètics des de'n feia dos. En Nouredine d’Oppeurs, deu anys més i project manager des del dia de la seva incorporació, va pensar per primera vegada en ell com a l’Stephen Ripley i no només com a Mr. Ripley. No pas perquè també l’hagués tractat de Nouredine i no de Monsieur d’Oppeurs. Ni perquè hagués pogut sentir els retalls de conversa subversiva que ni el propi Nouredine era capaç de recordar. Ni tan sols perquè havia aparegut sense anunciar-se i ni ell ni la Birgitta haguessin olorat d’una hora lluny la colònia tan embafadora que gastava. No, no era per res de tot allò... La Birgitta se’n va anar, els talons ressonant com un pal de tambor, fins a desaparèixer rere la pantalla del seu ordinador. L’Stephen Ripley, sense esperar cap resposta, es va allunyar passadís enllà... I en Nouredine d’Oppeurs, divorciat i sense fills, es va quedar sol mentre es repentinava la calba. Havia pensat en Mr. Ripley com l’Stephen Ripley perquè, malgrat tot plegat, les actes, el paperless, els comentaris sense solta ni volta de la Birgitta, el record dels sopars de la SEIPEA i la corbata rosa, ...la pregunta dels folis, nua com la vida, encara romania plantada al seu davant i no s'esvania convertida en fum. Tot el contrari: estava ben viva i li picava l’ullet. Cinquanta anys... Quan va entrar a l’Oficina li haurien semblat una eternitat. Ara, però...
o00o
oo
A partir d’aleshores, en Nouredine d’Oppeurs, que encara quedava per sopar amb la seva exdona amb una periodicitat malaltissa, es va dedicar en cos i ànima a ordenar, inventariar, classificar, anotar, destriar i desenterrar de l’oblit i dels prestatges més recòndits papers i arxivadors de tota mena. L’activitat havia estat frenètica. Entrava a l’Oficina a les set i no en sortia fins a les vuit del vespre, els ulls d’un roig tan febril que començava a ser el principal objecte de preocupació dels seus companys de ioga. Els cafès eren comptats. Les converses amb els altres project managers, que havien enviat la documentació per ser escanejada tan sols una setmana després de la reunió, escasses. Les visites a la plana web de Le Soir, inexistents. I la proverbial ineficàcia dels Serveis Administratius Centrals, sorprenentment oblidada.

Aquell dia, però, se sentia satisfet. Era divendres a la tarda, exactament tres setmanes després de la reunió que havia donat un tomb a una rutina de tretze anys. Al seu costat, cinquanta-tres arxivadors. Arrenglerats, etiquetats, classificats, la pols treta a consciència... Havien estat tres setmanes d’una catarsi inesperada, però també mística, en certa manera revifadora. Posar cada paper al seu lloc havia significat reconciliar-se amb les imatges i les veus d’uns altres temps. I, mentrestant, la pregunta de l’Stephen Ripley – que continuava essent l’Stephen Ripley – planava com el so d’un bombarder, persistent i enutjós, però també espaordidor. El que havia començat com una imposició incomprensible es va convertir en una fita indefugible i elevada. Havia hagut de vèncer la decadència del temps i de la cel·lulosa. Eren tretze anys de vida i només havia disposat de tres setmanes. Però, finalment, se n'havia sortit. Amb els ulls envermellits i mig plorosos, va apagar el llum i va fer via cap a la classe de ioga.

El dilluns, en Nouredine d’Oppeurs – cinquanta anys, nascut al Marroc, fill d’un industrial algerià i d’una traductora valona, educat a Anglaterra, divorciat d’una psicoanalista flamenca, amant dels mercats de vell i del ioga, amb un domini fluid de tres llengües comunitàries i d’una d’extracomunitària – va agafar el tramvia a les set del matí. A dos quarts de vuit, el maletí en una mà i el paraigües en l'altra, es va disposar a entrar com havia fet els darrers tretze anys al número set del carrer Boulevard des Ecrivains, la ben aviat tristament reestructurada Oficina de Projectes Horitzontals. I abans de poder fer-ho, de la impressió,... va perdre el coneixement. Quan mitja hora més tard es va despertar, Mr. Ripley – que a partir d’aleshores tornaria a ser per sempre més Mr. Ripley – va agafar-li la mà mentre els darrers bombers sortien de l’edifici. Amb el somriure postís d’anunci de dentífric se’l va mirar fixament als ulls, més vermells que mai, i li va dir:

— Nouredine, ningú ha pres mal. Només eren papers...

El foc, no se sabia com havia començat, havia estat implacable. Mobles, ordinadors, arxivadors... havien desaparegut sota les flames. Tan sols restava dempeus la carcassa, ara una composició abstracte de parets ennegrides. El personal seria traslladat, provisionalment, a la seu de l’Oficina de Projectes Verticals.

ooo
oo

Relat presentat al 52è joc literari del blog Tens un racó dalt del món.

Foto: Flickr (Rui T Leal)

2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Kafkianament bo. Un gran conte

Anònim ha dit...

Felicitats pels relats que fas, a mi em costaria trobar la imaginació.
Una mica de crítica constructiva: Al principi m'ha costat una mica seguir la història, com que descriu moltes coses de forma indirecta no acababa de lligar la història, però després ja era més clar.
Marc