Menjar una llimona sense fer ganyotes

“A la ràdio, he sentit que si menges una llimona sense fer ganyotes, s’acomplirà tot el que desitgis, però em fa por provar-ho, fer ganyotes i que cap desig no es faci mai més realitat.”

Així es com s’acaba Precisament parlàvem de tu, el darrer dels vint contes curts que Sergi Pàmies va publicar amb el títol Si menges una llimona sense fer ganyotes (Quaderns Crema, 2006). Les llimones, com diu la contracoberta del llibre, són refrescants i, a la vegada, àcides. Com la mirada de l’autor, que fa servir la ironia sense escatimar, quan és necessari, la cruesa.

Partint de situacions quotidianes, les històries – que de vegades es mantenen arrelades a la realitat i d’altres deriven en un esqueix d'absurd o de fantasia – aprofundeixen perspicaçment en una sèrie d’emocions comunes. La por a la mort. L’amor no correspost. La solitud. La dependència emocional. Les complexes relacions entre pares i fills. La feixuguesa i la comoditat de la rutina... Els personatges de Si menges una llimona sense fer ganyotes no són herois. Tampoc són els protagonistes d’històries extraordinàries. Són nosaltres mateixos, i precisament per això no ens deixen indiferents.

No em puc estar de dir - tot i ésser conscient que algunes veus ho trobaran irrellevant o, fins i tot, inapropiat - que els protagonistes humans també són, abans que res, sobretot, homes. Els homes més contemporanis i terrenals. Que s’esfondren amb la mort dels pares, que no veuen acomplertes les seves expectatives laborals, que pateixen davant la crisi d’una filla adolescent, que se senten sols després d’una separació o que un bon dia s’aixequen amb unes ganes terribles de plorar. La mirada de Sergi Pàmies a la masculinitat d’aquest segle XXI que comença, és íntima i honesta. I, a diferència d’altres, no fa soroll.

És difícil comentar, recomanar, explicar, comparar... un llibre de vint contes. Caldria fer-ho vint vegades, per més que la teoria i la crítica literària s’entestin a parlar-nos del fil conductor. En el cas de Si menges una llimona sense fer ganyotes, penso que no hi ha cap fil més conductor que la singularitat i la sensibilitat del llenguatge. Precís, treballat, bell, planer. Capaç de captar la transcendència dels fets més insignifcants, com fan els millors contes. Us en transcric un bon exemple: l’inici del Com dues gotes d’aigua. Una magnífica metàfora de la vida que neix, mai millor dit, d’una aixeta que degoteja. La imatge que, amb l’agosarament del blocaire novell (si mai llegeixes aquestes ratlles, Sergi, disculpa l'atreviment), he volgut plasmar en una tanka.

“Quan neix, la gota encara no sap que d’aquí a dos segons s’esclafarà contra la pica de la cuina. Il·lusionada, llisca per l’últim revolt de la canonada i treu el cap per la desembocadura de l’aixeta. La llum dels fluorescents l’enlluerna. Se sent com la passatgera de tren que, després d’haver concentrat la mirada en un llarg túnel, surt finalment a cel obert. Encuriosida, s’atura al bec de l’aixeta. La inèrcia fa que trontolli i que, després d’un lleu balanceig, caigui al buit. Durant els primers mil·límetres d’aquesta trajectòria – iniciada amb més esperança que no pas convenciment –, l’envaeix el vertigen. Volar l’estimula tant com passar desapercebuda.”

oo

oo

oo

Foto: Flickr (Bald Monk)