dimarts, 13 de maig de 2008

Espectres


Quan sortim, la nit ja fa estona que ha caigut i l’aire és fresc. Hem deixat un món. Paraules. Gestos. Crits. El Teatre. Enfilem el carrer de l’Hospital fins a la Rambla, tot el recorregut ple com un ou.

L: La Vilarasau, com sempre, esplèndida.
M: A mi m’ha agradat més en Jordi Boixaderes. Ella sempre acaba fent el mateix paper. Exagera... O potser és que em fa pensar massa en la Teresa de Ventdelplà.
L (amb altivesa): Jo no ho veig, Ventdelplà.
C: I l’actor que interpretava el fill? No l’heu trobat una mica fluix?

La R, que està carregada de problemes, no diu res. Durant la funció ha baixat el cap un parell de vegades i s’ha posat a pensar, abstreta. La M ens escruta el gest i la mirada, com si esperés de nosaltres alguna declaració transcendental. De sobte, esclata.

M: Doncs a mi m’ha agradat!

La vorera és estreta. Caminem en fila índia. Per parlar, hem de girar el cap.

L: A mi el que no m’ha convençut ha estat la posada en escena, aquell vidre al mig de l’escenari. No se sentia res.
C: I ara! Què dius? Sí se sentia tot... Jo ho he trobat genial! Un vidre que tan aviat superposa escenes reals com imatges del passat. O de la imaginació.

La Rambla està plena de turistes. Alts, baixos; sols, acompanyats; amb pantalons curts i gorra, amb jaqueta de pell i botes. Les contradiccions del mes de maig. Entremig, nois amb la pell fosca que venen llaunes de cervesa. I un vell amb boina que remuga quatre paraules inintel·ligibles.

C: De totes maneres, és una obra que et deixa ben aixafada... Vull dir que, si tens la moral gaire baixa, millor no anar a veure-la.
L: Ja se sap, és Ibsen! Tots són misèries: retrets, mentides, enganys, hipocresies, desigs ocults...
R: Incest, drogues, adulteri, sífilis...
C: Aquests escandinaus, amb la falta de llum no es treuen la depressió de sobre.
L: És com si et mostressin totes les misèries de la vida que, de fet, ja en té i moltes... però...
R: Què vols dir, però? La vida és una porqueria.
L: Sí, dona, però també té alegries i aquí te les amaguen...
C: Parlant d’alegries, i la rialla d’aquella pàmfila de darrere nostre?

Arribem a Plaça Catalunya. Deixem les darreres estàtues humanes. És tard i demà toca llevar-se d’hora. Ens acomiadem de pressa. La L agafa un taxi. La M i la R, el Nitbus. Jo, que ja no sé si sóc la L o la C o la R o la M, entro a la boca del metro – el punt de trobada ple de captaires disposats a passar-hi la nit – i em ve al cap El crit de Munch, tan admirablement horrible. També penso en la R i en els seus problemes. I en la rialla de la dona. Ha irromput just al mig del discurs d’en Manders, el personatge que interpreta en Jordi Boixaderes. Què n’hauria dit Ibsen, d’aquesta rialla, fresca, irreverent, desencaixada? Tota la sala muda, els ulls fixos en el clímax d’un diàleg revelador i, de sobte, el ressò de la banalitat. Una plantofada ben forta. Als espectres. A aquestes creences que s’enquisten com la llagasta més insaciable. Que, potser, ja no existeixen? I tant que sí! Els espectres són ben vius. Igual de grassos i punyents que a la Noruega del segle XIX. Però són uns altres. Com nosaltres, a la vegada tan diferents i tan iguals als nostres avis que, pobrissons, de vegades ens fan riure. Tinc ganes d'arribar a casa. Penso que m’agradaria haver vist una representació de la versió original de l’obra, amb els actors vestits d’època. Sense un guió adaptat. Els vicis i els discursos moralitzadors, tots del passat. La sífilis, de cap de les maneres seria la SIDA. L'Osvald Albing no s’hauria pogut punxar. No hi hauria cap rialla burleta entre el públic. Tot serien plors. Tot seria Ibsen. I nosaltres, la L, la M, la C i la R, hauríem sortit al carrer de l’Hospital completament abatudes. El món dels avis: cru, despullat, sense interferències torbadores del present.
oo
Posats a patir, potser que ho fem de debò.
pp
pp
Foto: Flickr (hyperlegs)